Fa un any em negava a crear-me un compte a Twitter. Els meus arguments principals es basaven en que m’hi acabaria viciant i en la meva teoria sobre que 140 caràcters no eren suficients per expressar-se. Efectivament, ara, nou mesos després de crear el meu perfil a la xarxa social de les piulades i amb més de 1423 tweets a les esquenes, estic completament enganxada a Twitter. Tot i així, reconec que m’equivocava en una cosa, amb 140 caràcters es poden dir moltes coses.
Sincerament, de bon principi no hi trobava la utilitat a aquests missatges curts que comparteixes amb els teus seguidors. Dius on ets, comparteixes continguts, opines sobre temes d’actualitat, fas alguna reflexió sobre els teus pensaments i òbviament, retweetejes i respons als usuaris que segueixes quan ho trobes convenient. Però realment tot el que diem a Twitter ho diríem a la vida real?
A nivell personal, he de reconèixer que moltes vegades aquesta xarxa social em serveix per desfogar-me, per deixar anar piulades que rarament diria en veu alta. Això em porta una vegada més a pensar que ens estem deixant endur per les possibilitats comunicatives de les noves tecnologies que estan afavorint a que la comunicació cara a cara desaparegui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada