dissabte, 31 de desembre de 2011

Crònica de 365 dies


Avui acabem un camí que ha durat 365 dies, el camí del 2011. Ha estat un any de grans moments. El vam començar per la porta gran, celebrant les Festes Decennals de la Candela i l’acabem per la porta petita, amb una crisi força gran. Però deixant de banda tot això, ha estat un gran any. Perquè ho dic? Perquè a nivell personal m’he trobat i retrobat amb grans persones. Sí, definitivament ha estat un any de trobades i retrobaments. Un any que m’ha ofert dues grans oportunitats, una de desconeguda i una altra que porta amb mi molts anys però que ara l’he pogut viure de manera diferent. Amb que em quedo del 2011? Amb les persones, amb els moments, però sobretot, amb les imatges que faran que mai oblidi tots aquests instants viscuts.

Gràcies a totes les persones que heu fet que aquest any sigui especial!








dimecres, 28 de desembre de 2011

Un sentiment. Una reflexió. Una imatge.


Més d’una vegada m’he preguntat què és la felicitat. Les definicions dels diccionaris mai m’han convençut. A vegades fins i tot em qüestiono a mi mateixa si realment les persones estem fetes per ser felices. Perquè ho faig? No m’agrada veure tristor, crec que ningú gaudeix observant aquest sentiment. Perquè a vegades, mires al teu voltant i el que veus no et fa sentir bé. Vols veure un somriure i no el trobes. Veus cares tristes, sense expressió, híbrides, que et transmeten una fredor que et fa sentir malament perquè saps que aquella persona no és feliç. Et preguntes què és el que es necessita per ser feliç, quina és la clau, qui la té! I al cap i a la fi, quan et pares a pensar, te n’adones que la clau la tens tu. Cadascú té la clau que obre la seva porta de la felicitat. Tu l’obres i la tanques. Si ets capaç de confiar en tu mateix, de creure que dia a dia ho pots fer millor, que et pots superar; pots arribar a ser feliç, pots sentir que ho fas bé, que pots arribar més amunt, que pots aconseguir allò que et proposis. Però si no confies en tu, mai aconseguiràs ser feliç. Sempre et quedarà una buidor al teu interior que t’impedirà aconseguir allò que vols perquè la teva barrera seràs tu mateix. I aquesta és la trampa més difícil d’esquivar.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i per mi, aquesta és la que reflecteix la felicitat en estat pur. 


divendres, 23 de desembre de 2011

El Castell de la Vida II

Al llarg de la vida, et trobes amb moltes persones. Uns marxen, uns altres venen. Però les persones més importants són les que sempre estan allà. Són les que formen part de la teva pinya, les que t’ajuden a arribar fins dalt, les que et defensen i t’ajuden. I quan caus... estan allà per fer-te tornar amunt. Per ajudar-te a seguir lluitant. I segueixen somiant amb tu perquè tot i les dificultats puguis trobar el camí de la felicitat i aconsegueixis fer la teva aleta. L’aleta de la vida!



Clipmetratge presentat al Segon concurs de clipmetratges castellers CASTELLS.REC

dilluns, 12 de desembre de 2011

L'expressió del cor, l'expressió del cos

Una vegada vaig escriure aquí les paraules d’un gran amic. “Dance is to express, not to impress”. Ballem per expressar, per transmetre emocions, no per impressionar. I és que per molt espectacular que sigui un muntatge coreogràfic, si els ballarins són híbrids, et sents buit, com a públic no reps res. I per contra, si ets tu qui balla i sents que allò que fas està mancat de significat, veus que no balles, simplement estàs seguint els passos d’una coreografia.

Ara bé, a vegades, els muntatges més inesperats poden expressar moltes coses. Simplement el fer de veure a una gran quantitat de persones ballant tots a una ja et dona la sensació de formar part d’un tot, de ser una petita peça d’un gran puzle. I quan a tot això li sumes el fet d’estar gaudint d’allò que més t’agrada al mateix temps que col·labores amb una bona causa, et sents bé amb tu mateix. Experimentes un grau de felicitat que fa molts anys que coneixes però que feia temps que no envaïa el teu cor.

      El passat dissabte l'Escola de dansa Adagi va presentar
un Flashmob al Club Tennis Valls en col·laboració amb la Marató de TV3

dijous, 8 de desembre de 2011

Stop


T’han dit mil cops que frenis, que aturis la marxa. Tu sempre t’has negat, mai has volgut fer cas, deies que controlaves. Sempre vivint la vida al límit, sense dir que no a res ni ningú. Però de sobte, el teu cos, el que sempre t’havia seguit, diu prou.

Llavors, et veus obligat a parar, a aturar-te per un segon i pensar què has fet malament. Saps que has de continuar. Però ara, no saps com fer-ho. I de sobte, sense avisar, arriba la resposta. Una nota musical, una cançó a la que mai havies fet cas, ara et sembla diferent, especial. Mires al teu voltant, observes el paisatge, la gent que t’envolta i te’n adones que ets molt afortunat. Potser si que valia la pena frenar, però continuant avançant en el llarg camí de la vida per poder gaudir d’aquells petits instants que fan que sigui única. 


diumenge, 4 de desembre de 2011

Tocant el cel sense tocar-lo

Ahir vaig tenir la oportunitat de gaudir del documental en 3D i produït per TV3, “Enxaneta”. Sincerament, anava al cinema sense saber que m’hi trobaria ja que havia escoltat crítiques força contradictòries. Ara bé, després d’haver-lo vist i tindre 24h per digerir-lo, ja puc dir que m’ha decebut.


D’una banda, presenta serioses mancances tècniques. Trobo que en un documental d’aquesta categoria no hi haurien d’haver tantes imatges repetides. A més, hi ha molts plans tallats i mal agafats on es tallen elements que personalment, crec que haurien d’aparèixer a pantalla. Cal afegir que en ocasions s’utilitzen unes transicions massa “infantils” pel tipus de pel·lícula que és. D’altra banda, pel que fa al tractament del 3D, la sensació de perspectiva és perfecta, ara bé, personalment esperava més espectacularitat, potser veure una aleta tocant gairebé la meva cara.

Pel que fa al film en si mateix, a l’argument, també he de dir que m’esperava més. Potser el fet d’haver quedat impressionada amb el documental “Castells” de Gereon Wetzel ha fet que em creés uns objectius que no he vist complerts en aquest cas. D’una banda, trobo interessant que es busqui la opinió dels més petits, però potser mancaven testimonis de la canalla. A més, trobo que es mostren masses imatges de caigudes quan crec que s’haurien de mostrar altres tipus de fotogrames que mostrin els valors castellers en si mateixos.

Com a vallenca que soc, trobo a faltar la presència de la meva terra al film. El documental es presenta com una bona peça audiovisual per conèixer el món casteller ja que es mostren alguns conceptes bàsics d’aquesta gran mostra cultural. Ara bé, considero que no es pot parlar de castells sense donar algunes nocions generals dels seus orígens i sense parlar de la rivalitat castellera present a la capital de l’Alt Camp. Tot i això, com ja he dit, és un bon documental per aquells que es vulguin iniciar en el món casteller. 

dijous, 1 de desembre de 2011

Feel

Sent amb tot el cos. Nota com el moviment va fluint per dintre teu. Escolta el batec del teu cor. Et marca el ritme que has de seguir.

Deixa't anar. Sustenta’t pel teu centre i confia en els teus companys. Notes com flueix?

No trenquis la cadena. No deixis de moure’t. Deixa la ment en blanc. No pensis. Simplement fes el que el teu cos et mana. Ell et portarà allà on penses que no pots arribar.

Sent que tot desapareix al teu voltant. Només existeixes tu, tu movent-te al ritme que tu marques. Segueix-lo. És teu i ningú te’l podrà treure. Està al teu interior, no deixis que te’l robin. 


dimecres, 30 de novembre de 2011

Un art en silenci

Segons un estudi presentat avui a Barcelona per l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, el sou mitjà d’un ballarí professional al nostre país es situa al llindar dels 800 euros nets al mes. Ara bé, un 48% dels que es dediquen professionalment al món de la dansa ingressen menys de 600 euros mensuals. L’informe també indica que un 40% dels ballarins acostuma a treballar sense contracte.

Aquestes dades no fan si no reafirmar que la dansa és un art poc valorat a Espanya. M’he preguntat mil cops el perquè a un país amb danses populars tan conegudes com el flamenc, la jota o la sardana, la dansa com a disciplina artística professional no ha aconseguit l’arrelament que aquesta ha tingut a altres països europeus i a Amèrica.

Admeto que potser no seré objectiva al parlar sobre aquest tema ja que com molts sabeu, ballo des de ben petita i la dansa és una de les meves grans passions. Tot i això, trobo indignant que la feina dels ballarins sigui tan poc valorada. Per sort, existeixen grans professionals que fan tot el possible per difondre la seva passió i la seva professió, com és el cas de la sèrie Difficult Existence.

Des d’aquí vull animar a totes les persones que estimen aquesta gran disciplina artística a que segueixin lluitant per aconseguir el seu somni. Si tots posem el nostre granet de sorra, un dia o altre, la dansa rebrà el reconeixement que mereix al nostre país.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Desconnexió.


Quan un ordinador es col·lapsa, només cal prémer tres tecles perquè torni a funcionar. CTRL + ALT + SUPR i el seu cicle de vida comença de nou. Però quan una persona es satura, existeix aquest remei?

La vida passa massa ràpid, i quan ens volem adonar, aquell instant meravellós del que volíem gaudir, ja ha passat. Les presses i l’estrès són constantment presents en la societat que ens envolta. Un món on tothom corre per arribar a algun lloc i on a vegades, no apreciem suficientment allò que tenim al nostre voltant. Per comprovar-ho, només cal entrar en un autobús i observar el comportament de les persones. Cadascú va a la seva, capficat en els seus problemes i sense parar atenció a allò que té al seu voltant.

A vegades però, sents la necessitat de fugir de tot aquest soroll, de prémer alguna tecla per desconnectar. Però és tècnicament impossible, el món segueix girant al voltant del Sol sense que puguis fer res per aturar-lo. Però tu no pots respirar, sents una pressió al teu voltant que no et deixa viure i necessites fugir, fer alguna cosa diferent per evitar aquesta angoixa.


I com fugir? Com sentir-te lluny de la pressió? Com allunyar-te de tot allò que t’angoixa? Simplement, t’has de deixar emportar, gaudir de l’aire lliure, escoltar el silenci i, senzillament, estar amb tu mateix, sense pressions, sense mòbils, sense sorolls. Perquè tots, en un moment o altre necessitem desconnectar, estar amb nosaltres mateixos per recarregar la bateria i tornar a començar de nou.