Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra per la porta gran

Fa dos dijous es presentava al restaurant Portal 22 de Valls el nou llibre de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, L'amant xinès. Dijous gras, i no hi cabia una ànima. L’escriptora Montse Palau i el músic d’Els Pets, Joan Reig, privilegiats lectors de la novel·la d’Aritzeta, feien els honors de la presentació, desgranant algunes de les claus de la novel·la i introduint-nos al gènere de la novel·la negra. 

“Una novel·la amb paisatge sonor”

Aritzeta i el seu "amant xinès" omplen el Portal 22 de Valls

De fons, sonaven algunes de les cançons que la inspectora Mina Fuster, protagonista del llibre, escolta al llarg del relat, ja que tal com deia Reig, “és una novel·la amb paisatge sonor”, on la música hi té un pes molt important. La protagonista de la història té com a to del mòbil el Rehab d’Amy Winehouse, una cançó amb un rerefons important en la vida de la inspectora, i que al llarg de la història escolta a artistes com Pharrell Williams o Justin Timberlake. Tot plegat, una forma més d’acostar-nos al nostre present. Reig afegia que en aquesta novel·la Aritzeta retrata un món molt proper, on “reconeixes cada punt del recorregut”. Això és degut a que la història té lloc al Camp de Tarragona, i hi apareixen ciutats com la mateixa Tarragona, Cambrils, Reus o Dol de Llops, el nom que Aritzeta fa servir en la ficció per Valls.

Un entorn proper

Aritzeta supera amb nota el repte de tornar a la novel·la negra després d’haver passat en les seves darreres publicacions per dues novel·les històriques. Amb aquest nou llibre, proper i actual, sense cap mena de dubte, l’autora aconsegueix endinsar-nos en la història tenint ganes d’acabar-la per saber qui és aquest “amant xinès”, però alhora no volent que finalitzi perquè la història ens fa gaudir. Els personatges són propers, alguns tocats per la crisi econòmica i d’altres per la crisi dels 40, i a més, situats en entorns que pels que els coneixem, fan que la novel·la sigui una mica més real. Perquè quin tarragoní no ha passejat per la part alta i ha badat davant els aparadors dels antiquaris? Quin vallenc no coneix el desencant encantador de les vies del tren i rodalies?

L'amant xinès és el retorn a la
novel·la negra de Margarida Aritzeta

En conclusió, L’amant xinès és una novel·la d’intriga, que aconsegueix enganxar al lector des de la primera gamba de Vinaròs fins al darrer dinar al Savoia. Som capaços de reconèixer-hi els fets, les notícies, els llocs i també algun que altre personatge característic. Tot i ser ficció, no seria estrany que algunes de les trames del relat hagin format part de la realitat de Barcelona World o d’alguna trama de corrupció, ja que els detalls i les històries són tan reals, que podrien estar perfectament passant al temps d’escriure aquestes línies. És una història on ningú no és el que sembla, on el teatre té més pes del que ens pensem, i on el lector és capaç de posar-se en la pell de la gran Mina Fuster per intentar resoldre un crim, o tres, i que absorbeix des del primer moment. Havent llegit el llibre és totalment comprensible, (i gràcies a que ho ha fet), que Aritzeta recuperés el personatge de la Mina Fuster del relat breu amb el que va participar al volum col·lectiu Elles també maten. La Mina Fuster era petita per un sol relat, i segueix amb ganes de créixer, ja que Aritzeta prometia que el personatge tindria una continuïtat, no en forma de trilogia però si en dos, quatre o cinc volums.

Relats de 140 caràcters

En 140 caràcters es poden dir moltes coses. Per aquest motiu i a més, tenint ben a la vora la Diada de Sant Jordi, les llibreries Adserà, Ditec, Roca i Tram; juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de Valls, han convocat un concurs de relats breus (de 140 caràcters) a través de la xarxa social Twitter.

Han sigut molts els vallencs, vallenques i forans que fins ara han anat fent les seves piulades amb el hasthag #stjordivalls per participar en aquest innovador certamen. La participació és oberta a tothom que tingui un compte a Twitter i s’hi poden enviar tants relats com es desitgi fins el dia 20 d’abril. Pel que fa als premis, estan dividits en dues categories, de 16 a 18 anys i majors de 18. Es donaran dos premis en cada una d’elles que constaran de quatre lots de llibres atorgats per les quatre llibreries vallenques.

Deixeu anar la vostra imaginació i escriviu els vostres relats de 140 caràcters per participar al concurs de #stjordivalls!

Novel·la negra + Humor = "Benson, un agent especial"

Després de fer una detenció aparentment no gaire important, l’agent especial Benson troba una nota que citava al seu arrestat a un dels clubs més coneguts de la ciutat. Sense dir res a ningú, en Benson acut a la cita desconeixent que està a punt de descobrir els plans del gàngster més perillós de Lugerville.

Una història plena d’acció des de la primera línia fins la última però no només això. La primera novel·la de David Barceló està dotada de quelcom especial que fa que el misteri i l’acció es converteixin en una comèdia espectacular amb referències musicals humorístiques incloses. Tant els seus personatges com la trama en que es veuen immersos tenen un punt irònic i humorístic que fan que aquest sigui un llibre especial, diferent a tots els altres del mateix gènere.

És per tant una obra totalment recomanable per passar una bona estona i per conèixer a aquest autor novell que posa el llistó molt alt amb aquesta primera obra. D'entrada sembla complicat combinar dos gèneres tan diferents com la novel·la negra i l'humor però Barceló aconsegueix mesclar els dos ingredients a la perfecció. 

Deixant l'adolescència enrere

Cada cop que coneixem a una persona, les nostres vides canvien. Aquesta és la fórmula magistral que Federico Moccia va fer servir amb la Babi i l’Step a “A tres metros sobre el cielo”. I la va repetir també amb la Nicky i l’Alex a “Perdona si te llamo amor”. És una fórmula que funciona, i per això, l’ha tornat a fer servir amb la seva última novel·la, “Esta noche dime que me quieres”.

Es tracta d’una narració totalment diferent als anteriors best-sellers de l’autor però amb molts punts en comú. Aquest cop els protagonistes ja no són adolescents, sinó que ens trobem amb Sofia i Tancredi, dues persones de mons totalment diferents però units per una màgia especial, l’amor. És un relat adult i que per tant, porta al seu darrere tot un seguit de petites trames que et porten a reflexionar i alhora gaudir d’aquesta gran història.

A nivell personal he de confessar que he quedat gratament sorpresa amb la lectura d’aquesta obra. Pensava que Moccia no podia superar “A tres metros sobre el cielo” i francament, anava equivocada. A més, esperava trobar una història molt més “romanticona” sota aquest títol i m’he trobat una gran trama, un argument que et fa patir, plorar però sobretot, et fa viure i adonar-te de la importància de ser feliç.

Un "manuscrit" mal aprofitat

“El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro és una d’aquelles novel·les que promet molt però decep. Sota el meu punt de vista, es presenta amb una gran trama, com “la primera novel·la d’una Al-Qaeda sense Bin Laden” tal com anuncia la seva portada. Ara bé, esperant acció trepidant potser de l’estil Dan Brown, trobes un estil narratiu totalment diferent.

Admeto que al llegir les primeres línies de la història sembla que la novel·la hagi d’enganxar-te, ja que l’objectiu que persegueixen els protagonistes és trobar un manuscrit escrit fa centenars d’anys i que suposa un gran perill per a la humanitat si el seu contingut cau en males mans. A partir d’aquí, molts són els personatges que van passant per la història tot i que el pes principal cau sobre el doctor Salvatierra, l’Alex i en Javier.

Personatges que apareixen i reapareixen durant la trama i flashbacks que ens transporten fins a altres èpoques tot seguint el camí del manuscrit, configuren les 409 pàgines de la història. Ara bé, considero que aquests elements narratius no ajuden a seguir el fil de l’obra si no més aviat, entorpeixen la lectura i seguiment de la novel·la.

Tot plegat una història que es podia haver resolt d’una manera molt més atractiva i que et deixa amb un gust agredolç quan arribes a la darrera pàgina del llibre. 

La lluita per sobreviure

El passat mes de novembre el govern va anunciar que una de les mesures dutes a terme per pal·liar els efectes de la crisi, seria el tancament de 2 dels 6 canals de Televisió de Catalunya juntament amb la retallada d’un 13,3% del seu pressupost. Curiosament, dies abans que es fessin públiques aquestes mesures, havia acabat de llegir i fer la ressenya corresponent de “La nostra. Vint anys de TV3” però per una cosa o per una altra, encara no havia trobat el moment de fer-ne l’entrada corresponent al blog.

Ja de per si, trobo indignant que en comptes de potenciar els mitjans de comunicació públics, es faci totalment el contrari. Ara bé, després d’haver llegit aquest llibre, encara estic més en contra d’aquestes retallades ja que des del primer moment, TV3 va topar-se amb problemes per iniciar les emissions de forma regular. Però tot i els entrebancs, els seus responsables van lluitar dia rere dia per fer que aquell projecte tirés endavant i arribés fins on és ara. És per això que crec que tots els consumidors de mitjans públics hem de ser conscients de les dificultats que comporta que un mitjà d’aquest tipus funcioni.

En aquest context, el llibre de J.M. Baget i Herms pretén explicar quina ha estat la trajectòria del nostre canal autonòmic des dels seus inicis fins a l’any 2003, ja que es va publicar en motiu del 20é aniversari de TV3. Ara bé, he de reconèixer que les parts de l’obra on només es mostren dades d’audiències dels diferents programes del canal al llarg dels anys, són força pesades i difícils de llegir. Tot i això, com ja he dit, és una lectura del tot recomanable per conèixer tot allò que comporta la creació d’un nou mitjà de comunicació.

Des del primer moment, he pensat que aquest llibre hauria de ser actualitzat amb dades més recents. I ara, encara amb més motius ja que de ben segur que aquesta nova part de la història de TV3 donaria lloc a la creació d’un nou gran capítol d’aquesta obra. 

Lletres per una bona causa

Quan vaig adquirir “El llibre de La Marató de TV3”, no m’esperava ni de bon tros el que em trobaria al seu interior. Mai abans m’havia passat però en començar a llegir el primer relat, no el vaig poder finalitzar. Vaig haver d’agafar el llibre passades unes hores per poder-lo acabar. Potser era perquè es tractava d’una història propera i recent o perquè no m’esperava trobar-la entre les pàgines del llibre. Sigui com sigui, la narració de l’experiència del Sergio vista pels ulls de la seva mare, emociona a qualsevol. D’igual manera ho fan els deu relats que segueixen, però aquest, té un component afegit, el de la realitat.

Aquest cop no m’allargaré dient quins són els pros i els contres que he trobat a aquesta publicació. Simplement vull animar a totes aquelles persones que encara no ho han fet a comprar “El llibre de La Marató de TV3” perquè a més de contribuir amb una bona causa, s’emocionaran onze vegades i coneixeran la importància de fer-se donant d’òrgans i teixits

"Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine"

Fa anys que soc una gran aficionada a la lectura i, com a tal, tinc dues normes bàsiques:

1-    No començar a llegir cap llibre si en tinc un altre de començat.

2-    No llegir cap best-seller o cap llibre d’aquells que tothom en parla.

Feia força temps, des del boom Federico Moccia, que no trencava cap de les regles, i ja no diguem, que no les trencava les dues alhora. Ara bé, hi ha hagut un llibre que ha aconseguit trencar les dues normes de cop.

“Si tu em dius vine ho deixo tot...però digue’m vine” d’Albert Espinosa, portava resistint-se a la meva compra des del passat Sant Jordi, però les bones paraules que sentia al meu entorn sobre l’obra, van fer que finalment el comprés. Quan ja portava uns dies damunt de la meva tauleta de nit però, la temptació va poder amb mi, i deixant a mitges el llibre que estava llegint, “El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro, em vaig deixar endur per la força i la passió de la història d’en Dani, un personatge que quan creu haver-ho perdut tot, els moments més màgics de la seva infantesa tornen a ell per fer-li veure que ha de lluitar pel que realment vol.

Una història de retrobaments amb el passat però sobretot de retrobaments amb un mateix. Amb una càrrega emocional realment increïble que recorda en gran mesura a “El laberint de la felicitat” d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, Espinosa ens porta a través d’un viatge que marca una vida però que a més, et demostra que res és impossible, només cal estimar i deixar-se estimar, lluitar i ser valent per trobar la vertadera felicitat. 

[...] Estimar mou i atura mons. Que t’estimin, si tu no estimes, t’acabarà afeblint. [...]