dijous, 30 de juny de 2011

"Gran Reserva": d'incògnita en incògnita i "tiro porqué me toca"


Avui és dijous però si a les 22h sintonitzem TVE no podrem veure la sèrie “Gran Reserva” ja que el darrer capítol de la segona temporada es va emetre fa just una setmana.

La sèrie, produïda per Bambú Producciones, narra la història de dues famílies enfrontades, els Cortázar i els Reverte. Durant tota la primera temporada, no van mancar els misteris, el thriller i aquell punt d’intriga que feia que quedessis enganxat a la pantalla. Quan acabava un capítol, ja estaves desitjant veure el següent per saber que passaria. El darrer capítol d’aquesta temporada, va ser força sorprenent i va deixar a l’aire alguns misteris que no es resoldrien fins la següent fornada.

Amb un escenari únic, les magnífiques vinyes de La Rioja, la segona temporada de la sèrie es va començar a rodar el passat mes de setembre però no va ser fins al més de març que la vam poder veure a les nostres pantalles. Tornaven els misteris, l’odi i les venjances a les que aquestes dues famílies ens tenen acostumats. Ara bé, el ritme era massa lent, quedaven encara pendents algunes qüestions de la primera temporada i semblava que no s’anessin a resoldre mai.

A mitja temporada però, la cosa va començar a canviar. Es coneixien nous secrets que envoltaven la trama de la sèrie i els misteris començaven a quedar resolts. “Gran Reserva” tornava a tenir aquella cosa especial que feia que estiguessis ansiós per veure el proper capítol.

Ara bé, com que el ganxo de la sèrie va arribar tard, personalment, se m’ha fet curta la temporada. El darrer capítol ha arribat massa aviat. Semblava que tots els misteris anessin a quedar al descobert però no ha estat així. Si bé és cert que molts s’han resolt, uns quants de nous han sortit a escena. Ara bé, la gran incògnita és, què hi ha a la caixa que enterra el patriarca dels Cortázar? Ens haurem d’esperar a la propera temporada per esbrinar-ho!


dimecres, 29 de juny de 2011

Nit de Completes a la Capital de l'Alt Camp


És dia 23 de Juny de 2011. Són dos quarts d’onze de la nit i la Plaça del Blat de Valls està plena de gom a gom. És una nit màgica, és la Revetlla de Sant Joan, és la Nit de Completes.

Les dues colles castelleres vallenques aixequen dos pilars de cinc mentre els diferents elements del seguici popular, el Drac, el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons, els Gegants de Valls, la Mulassa i tots els altres, comencen a ballar. Mentrestant, el cel de la capital de l’Alt Camp s’il·lumina, es veuen focs d’artifici per sobre de l’Ajuntament. La Plaça del Blat brilla en tot el seu esplendor però molts dels presents, bocabadats encara, no saben que estan a punt de veure una cosa que fa molts anys que no es veu per Completes.

Un cop l’Àliga ha realitzat la seva dansa, es comencen a tancar pinyes. Quan els castellers estan ja col·locats al pis de quarts, les gralles comencen a sonar. Però hi ha alguna cosa estranya en tot plegat, sonen gralles a les dues bandes de la Plaça, Vella i Joves, Joves i Vella estan pujant els seus castells alhora!

De cop, tot comença a quadrar, tal i com es va avançar fa unes setmanes, la Nit de Completes enguany s’ha celebrat a l’antiga, sense torns ni rondes. Aquest fet, porta al seu darrere comentaris, boques obertes i sorpresa per part de foranis i vallencs que queden encisats per la màgia de veure dos castells aixecats al mateix temps.

Les dues colles vallenques van per feina. Els vermells completen la clàssica de vuit i el pilar de cinc sense problemes mentre que els rosats aprofiten que al dia següent no tenen al seu home clau per sorprendre al públic amb el 2 de 8 amb folre, el 4 de 8 amb el pilar, el 3 de 9 amb folre i finalitzant l’actuació amb dos pilars de 5.

Pocs minuts després de mitjanit, la Plaça es comença a buidar. Encara s’escolten comentaris de sorpresa. La Nit ha estat més àgil que altres anys i veure dos castells simultanis és quelcom extraordinari.

En un any podrem tornar a gaudir d’una nit com aquesta però mentrestant, podem reviure-la veient vídeos com aquest, fet per Aitor Garrido, un dels creadors del portal Els Gegants Som. Els castells simultanis els podeu veure a la part final del vídeo, a partir del minut 26. Espero que en gaudiu tant com jo vaig gaudir d’aquella nit màgica!



dimarts, 28 de juny de 2011

Com aconseguir el documental "Castells"


Fa uns dies, vaig fer una entrada parlant sobre una pel·lícula que m’havia impactat, el documental “Castells”. Alguns de vosaltres, em vau preguntar com es podia aconseguir i jo no vaig saber contestar la pregunta.

Bé, ahir a la nit, en Gereon Wetezel, el director del film, va comentar l’esmentada entrada informant sobre on es podia adquirir la pel·lícula. 

Aquí teniu el seu comentari:

Anònim ha dit...

Es pot comprar en dos llibreries de Tarragona:
La Capona i De la Rambla.
També es pot demanar per la pàgina web de Doccollection.
Records
Gereon

http://www.doccollection.de/index.php?cat=KAT01&lang=ENG&product=001

Realment li agraeixo que hagi arribat fins a aquest blog i que ens hagi proporcionat la informació necessària per saber com aconseguir el film.

Ja sabeu doncs, on podeu aconseguir aquest magnífic documental que realment us recomano si us agraden els castells.

Per llegir l’entrada del blog on parlo del film, podeu fer click aquí i per veure el tràiler de "Castells" només cal que entreu a aquest enllaç.

diumenge, 26 de juny de 2011

La màgia de la fotografia castellera

Els castells o torres humanes tenen quelcom màgic, que t’encisa i et fa quedar bocabadat quan veus l’esforç i la dedicació que hi posen aquells que hi pugen. Ara bé, no negaré que tenen un component de risc i que et fan patir especialment quan saps que algú que tu coneixes està allà esforçant-se per fer pujar aquella torre.

Deixant tot això de banda, un dels components que més m’agrada del món casteller, és l’ampli ventall de possibilitats fotogràfiques que ofereix. En aquest sentit, fa dos dies, vaig poder explotar àmpliament la meva Canon EOS 1000D tot i no funcionar correctament.

Es celebrava a la Plaça Bressol dels Castells, la Plaça del Blat de Valls, la Diada de Sant Joan i les dues colles vallenques, es disposaven a fer gala dels seus millors castells. Al estar a peu de plaça, vaig poder captar moments molt diferents, des de les típiques fotos dels castells carregats fins a imatges més artístiques. Ara bé, molts aprofiten quan un castell fa llenya per prendre fotografies fortes, amb una càrrega significativa important. En el meu cas, quan el 4 de 9 amb folre de la Colla Joves Xiquets de Valls va caure, vaig ser incapaç d’accionar el disparador.

Les fotografies que vaig fer són molt diferents unes d’altres. Però una cosa tenen en comú, l’intent de captar detalls, de captar coses dels castells que normalment passen desapercebudes. Espero que us agradin i que quan aneu a Plaça, intenteu aprofitar tots els moments màgics que donen els castells per captar-los amb la vostra càmera!

Dos castellers de la Colla Joves Xiquets de Valls
"Castellers"

L’enxaneta de la Joves es prepara per fer el Pilar de 5
"Amunt"
Faixa d’un casteller
"Recordant"

El folre del 4 de 9 dels “Diables Vermells”
"Tots a una"

La Pinya de la Colla Vella dels Xiquets de Valls
"Fem Pinya"

Un casteller es prepara per pujar al Pilar de 5
"L'últim esforç"

dimecres, 22 de juny de 2011

L'emoció dels "Castells" a la gran pantalla

Diuen que els castells són una cosa que no pots arribar a sentir totalment fins que no la vius per dins. No tots tenim aquesta oportunitat. Per això, el documental “Castells” elaborat per Gereon Wetzel l’any 2005, ens ofereix el plaer de gaudir de les entranyes d’un castell. I no només això, ens permet conèixer com és el dia a dia en una colla castellera.

Filmat en mode de cinema directe, sense veu en off i de manera que la càmera passa desapercebuda, Wetzel realitza un seguiment de la Colla Joves Xiquets de Valls durant l’esmentada temporada. Les seves càmeres es colen als assajos, a les reunions de la junta tècnica, els acompanyen a les diferents actuacions i fins i tot, són amb ells el dia del Concurs de Castells a Tarragona.

Ara bé, un dels objectius centrals del cineasta, és la Zoraida, l’enxaneta de la Colla. Tot i així, en aquest sentit, la pel·lícula ha estat criticada perquè no acaba de mostrar la realitat castellera de la canalla. Es mostren caigudes, por, inseguretat i d’altres sentiments negatius, mentre totes aquelles accions positives dirigides als més petits de la Colla, passen desapercebudes.

Un film que et fa posar els pèls de punta en segons quins moments, com em va passar a mi. Et permet viure l’emoció dels castells de primera mà i a més, a través d’uns plànols realment espectaculars i ben aconseguits, pots conèixer una mica millor la ciutat de Valls. Tot això, amanit amb una banda sonora que aporta dramatisme i acció al documental.

Sens dubte, “Castells” és de visionat obligatori per tots aquells amants dels castells i, en especial, pels seguidors dels “Diables Vermells”.

diumenge, 19 de juny de 2011

La màgia de "Born this way"


Jo soc una d’aquelles persones a qui normalment no agrada un cd en la seva primera escolta. Fins ara, mai cap havia trencat la regla. Ni tan sols un d’El Canto del Loco, el meu grup preferit. Fa una setmana però, es va trencar l’encant. La culpable, Lady Gaga.

El seu nou treball, “Born this way”, m’ha captivat des de “Marry the night” fins a “The edge of glory” ja en la primera escolta, i jo no em considero precisament, una gran amant de Gaga. Cançons amb ritmes trepidants, d’aquelles que et donen ganes de posar-te a ballar i no parar. Totes amb aquell punt característic de la diva, entre el pop, el dance i el hip-hop i superant amb escreix (cosa difícil) el seu anterior treball.

M’és complicat escollir una cançó per marcar-la com la meva preferida. Els ja coneguts singles “Born this way”, “Judas” i “The Edge of Glory” són sens dubte obres mestres que igual que els darrers temes de l’artista, “Bad Romance” o “Alejandro” no passaran desapercebuts. Ara bé, segur que no trigarem a escoltar a les emissores de casa nostra i a les televisions musicals temes com “Americano” o “Hair”.

“Born this way”, un treball discogràfic que recomano a tots aquells amants de la música i sobretot, als fidels seguidors de la diva americana i del seu personal estil. 

dissabte, 18 de juny de 2011

El Boladís, la beguda de la Festa Major

Quan arriba Sant Joan, arriba la Festa Major a Valls. És temps de festa Flaix, de concerts, de trobades de Gegants, de castells...però també és temps de Boladís.

El Boladís, és la beguda de la Festa Major i està elaborada amb granissat de llimona, anís sec i boladu, un dolç típic de la ciutat. Aquesta beguda, es podrà tastar a partir del proper dilluns, on amb el Correbars, es podran consumir els primers boladissos de l’any.

La beguda estarà disponible als diferents establiments de la ciutat durant les festes però també es podrà consumir en alguns casos, al llarg de l’estiu. De moment i per anar obrint boca, tenim com cada any l’spot publicitari del Boladís, elaborat pel fotògraf vallenc Carles Cubos.

En aquesta ocasió són els castells, declarats el passat més de novembre Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, els protagonistes del vídeo. I com no, tampoc falta la mítica figura del Dalí de Valls per donar el toc d’humor a l’anunci.

Perquè el Boladís, també és Patrimoni de la Humanitat!

divendres, 17 de juny de 2011

Us presento a "La Sardina" (lomogràficament parlant)


T’agraden les sardines? Ets un apassionat de la fotografia? Et consideres un melancòlic i enyores la fotografia analògica? I per sobre de tot això...adores la lomografia? Si has contestat afirmativament aquestes preguntes, segur que ja estàs assabentat de la darrera novetat presentada per la Societat Lomogràfica Internacional, la nova càmera “La Sardina”.

Aquestes noves càmeres de 35mm estan inspirades en llaunes de conserva i presenten uns dissenys i unes funcionalitats realment atractius. Amb una lent de gran angular, capacitat per exposicions múltiples, dispositiu de rebobinat i ajustos per a exposicions llargues, “La Sardina” es presenta com un dels grans atractius lomogràfics de l’estiu.

A més, es presenta en quatre dissenys molt cridaners. La primera és “El Capità”, l’encarregada de comandar el vaixell. De color vermell i amb lletres grogues, inspirada en una llauna de sardines, va acompanyada del nou flash Fritz The Blitz que també va inclòs en la segona de bord, la “Fishers Fritze”, de color blau que recrea una llauna de sardines amb salsa de tomàquet. Aquest nou flash, es caracteritza per la seva potència, els seus tres ajustos de distància i els quatre filtres de colors que incorpora el pack. A més, es pot fer servir amb d’altres càmeres. El preu d’aquestes càmeres amb el flash, és de 89 euros i es poden adquirir a la botiga online de Lomography així com a les seus de la mateixa al nostre país.

Però la història de “La Sardina” no acaba aquí ja que dos models més complementen la família. Es tracta de “Sea Pride”, l’orgull del mar, una llauna de calamars en fons cru i amb lletres vermelles i blaves i amb totes les funcionalitats de les altres dues però, aquest cop no va acompanyada de flash. La càmera “Marathon”, de color verd i també inspirada en una llauna de calamars, tampoc porta flash i per tant, el preu d’aquestes dues darreres càmeres és de 49 euros.

Que encara no saps què és la Lomografia? Molt fàcil, clicka aquí i t’ho explico. I per més informació, visita la web de Lomography al nostre país!




dijous, 16 de juny de 2011

Eclipsis i fotografia, units per una nit


Què passa quan la Terra s’interposa entre el Sol i la Lluna? La resposta és ben simple. Podem gaudir d’un eclipsi de lluna com el d’ahir a la nit. Des d’Europa, Àfrica, Oceania i Àsia es va poder veure aquesta inusual imatge. Al nostre país però, els núvols van dificultar la visibilitat en algunes zones.

En el meu cas, vaig poder gaudir de l’eclipsi a Alió, una petita localitat de la comarca de l’Alt Camp. En un principi, sobre les 22h, no es veia cap rastre del fenomen, i no va ser fins més tard que el vam poder contemplar en tot el seu esplendor. El difícil però, va ser poder captar-lo fotogràficament.

Al començar la nit, vaig anar a la facilitat, intentant disparar la meva réflex en automàtic i amb flash però els resultats no eren ni de lluny els esperats. Llavors, vaig passar a una nova fase, disparar amb l’objectiu en manual i sense flash. Aquesta aventura va donar imatges tant sorprenents com aquesta.

La clau, la vaig descobrir uns minuts més tard. Al disparar sense flash i ser de nit, els CMOS o elements fotoreceptors necessiten més temps per captar la llum. Per entendre-ho, seria el temps que necessita una càmera analògica perquè la imatge es gravi al rodet. Per tant, el temps d’exposició o temps en que la lent estarà oberta deixant entrar la llum serà major. Durant aquest temps, que en el meu cas va oscil·lar entre els 10 i 30 segons aproximadament, la càmera no es pot moure, perquè llavors, dona imatges mogudes i borroses com l’anterior.

Un cop descobert el truc, i a falta de trípode, em vaig limitar a fixar repetides vegades, la càmera damunt el sostre del cotxe, accionant el disparador i no tocant la càmera fins que la lent es tanqués.



A més, al estar fixada damunt d’un cotxe platejat, em va permetre jugar amb els reflexos de la llum, i vaig poder aconseguir imatges com aquesta.



dimarts, 14 de juny de 2011

Murakami i Auster, dos noms, dos històries, molt en comú


Com descriure “Tokio Blues” de Haruki Murakami? La primera sensació que vaig tenir en començar-lo a llegir, va ser el record d’haver gaudit de la lectura de quelcom similar abans. Fent recerca a la meva poblada prestatgeria, vaig donar amb la clau. Em recordava a “Invisible” de Paul Auster. Potser hi ha qui trobi una aberració comparar aquests dos autors, però la veritat és que durant els dos mesos que m’ha durat “Tokio Blues”, no he aconseguit desfer-me en cap moment del record d’ ”Invisible”.

Ambdues ambientades a finals dels anys 60, una època de canvis, de transformacions perquè el món fos tal com el coneixem ara. Murakami descriu a la perfecció aquest ambient, fa dot de les seves habilitats narratives per descriure tots i cada un dels detalls de la història.

També les dues estan localitzades en la seva major part en un campus universitari. Arribats en aquest punt, em pregunto si “Tokio Blues” podria estar ambientada a Nova York i “Invisible” a Tokio.

Dues històries diferents, però alhora molt similars. A més, les dues compten amb la presència d’una part important de la cultura occidental, la música dels Beatles. És més, “Norwegian Wood”, el títol d’una de les cançons de la banda de Liverpool, és el segon títol o subtítol de “Tokio Blues” i és present en alguns dels moments més significatius de la història.

Ara bé, pel que fa a l’argument, mentre la novel·la de Murakami et fa adonar-te del sentit de la vida, de la necessitat de gaudir de tot allò que tens mentre pots, Auster et fa reaccionar contra el món, et fa veure que a vegades les coses i les persones no són com les imaginem. “Tokio Blues” et fa escollir ser Naoko o ser Midori, ser la vida o ser la mort. “Invisible” et fa destapar el passat, fugir de les mentides, fer pública la realitat abans que viure una vida plena de misteris i enganys.

Sens dubte, dues novel·les molt recomanables per aquells amants de la lectura, en especial per aquells que els hi agraden les novel·les underground, on els protagonistes desgranen plenament els seus sentiments al públic lector.

diumenge, 12 de juny de 2011

"Els Gegants Som" portal de referència al món geganter

Avui vull fer una recomanació especialment dedicada per aquells amants de la cultura popular i, en especial, del món geganter. El blog Els Gegants Som, creat per Aitor Garrido juntament amb altres companys geganters, fa un repàs de totes aquelles trobades geganteres que es duen a terme arreu del país. És un portal a tenir de referència si vols estar informat de tot allò què passa al món geganter.

Ens avancen informació abans de les trobades i després de les mateixes, ens fan arribar les seves cròniques, que complementen amb amplis reportatges fotogràfics i, en ocasions, vídeos per explicar el més interessant de les mateixes. Tot això és gràcies als diferents col·laboradors amb els que compta la pàgina.

Un blog ben interessant que val la pena visitar per estar assabentat de tot allò que passa al món geganter. A més, podeu seguir Els Gegants Som a la seva pàgina del Facebook i al Twitter.

Us deixo amb l’entrevista que vaig tenir el plaer de fer a Aitor Garrido, un dels fundadors de la pàgina, per la secció setmanal “Connexions” a Ona Valls FM. Podeu escoltar-la fent click aquí.

divendres, 10 de juny de 2011

Josep Cuní escollit padrí dels Xiquets de Valls

El periodista català Josep Cuní ha estat escollit padrí dels Xiquets de Valls per aquesta temporada. Com a padrí, sortejarà l’ordre d’actuació de les dues colles castelleres vallenques per la propera Diada de Sant Joan. 
El sorteig i el nomenament del periodista com a padrí dels Xiquets de Valls, es durà a terme el proper 18 de juny a les 18h a la Plaça del Blat.
La iniciativa de crear la figura d’un ambaixador dels Xiquets de Valls, que ostentarà el càrrec durant tota la temporada i canviarà a l’any següent, és una de les iniciatives preses per fomentar la capitalitat de Valls com a ciutat bressol dels castells.
Una altra de les novetats d’enguany, és la recuperació del format tradicional de la Nit de Completes, de manera que es suprimiran els torns i les rondes. Amb aquesta iniciativa, a més de poder gaudir de castells simultanis de les dues colles vallenques, la Diada serà molt més dinàmica.
Sens dubte, aquest any podrem gaudir d’un tret de sortida de la temporada castellera vallenca diferent als que hem viscut fins ara.


dijous, 9 de juny de 2011

El Paris de Woody Allen


Com seria viatjar fins al Paris dels anys 20 i conèixer a tots els grans artistes que van passar per allà? Pablo Picasso, Luis Buñuel, Scott i Zelda Fitzgerald i Salvador Dalí són només alguns dels personatges que Gil Pender coneix durant la seva estada a Paris. El que semblava un simple viatge per acompanyar els seus sogres a la ciutat de l’amor, es convertirà en el viatge de la seva vida.

Woody Allen ens mostra a "Midnight in Paris" la capital francesa en tot el seu esplendor i és que, Paris de dia és molt bonic, però a mitja nit es transforma i pot convertir-se en allò que volem que sigui. Amb unes imatges nostàlgiques i encisadores, envellides i amb els colors saturats que li donen un caràcter encara més bohemi a la ciutat, Allen aconsegueix que ens endinsem en la seva història. Si, la seva història, no la de Gil Pender, perquè igual que en altres films del conegut director, no és difícil trobar-hi similituds amb el personatge principal, un guionista de cine que ho vol deixar tot per anar-se’n a viure a Paris i trobar la felicitat.

No em considero una gran amant del cinema de Woody Allen però aquest cop, ha aconseguit captivar-me. No sé si serà per la història, o per les imatges que fan que t’enamoris de la ciutat de la llum o per la genial banda sonora. El que si que sé, que és una pel·lícula d’aquelles que val la pena tornar a veure per deixar-se emportar un cop més per la màgia de Paris.


dimecres, 8 de juny de 2011

Pilar de cinc a la Gran Muralla Xinesa

La Colla Vella dels Xiquets de Valls, ha tingut des del passat any una curiosa col·laboració amb l’empresa xinesa Antex. Aquesta, ha donat lloc a la creació d’una colla de castells a la mateixa empresa com a eina per impulsar la integració i cooperació entre els treballadors de la mateixa.

Fa just un any que la colla castellera vallenca va passar 10 dies al país asiàtic, iniciant així un intercanvi cultural de gran valor. La darrera col·laboració dels de la camisa rosada amb la Xina, es va produir entre els passats 21 i 29 de maig, quan alguns representants de la colla es van desplaçar fins a Hangzhou, convidats al Festival Anual de Cultura i Tradicions d’Antex.

L’activitat més simbòlica d’aquest darrer viatge, es va dur a terme el passat dia 29, quan juntament amb la Colla dels Xiquets d’Antex, van realitzar un pilar de cinc a la Gran Muralla Xinesa, donant lloc a aquesta insòlita imatge.

Foto: Web Oficial Colla Vella dels Xiquets de Valls
Un cop més, veiem que la tradició i cultura vallenques i en especial el fet casteller, són capaces de trencar qualsevol frontera.



dilluns, 6 de juny de 2011

La fotografia analògica segueix existint

Moltes persones creuen que la fotografia analògica està morta, però no és així. Moviments fotogràfics com la lomografia o el renaixement de la fotografia instantània mostren que hi ha una gran part de la població que encara es deleix per la màgia de fotografiar i haver d’esperar un temps fins a conèixer el resultat.

Ara bé, l’aposta de l’empresa Fujifilm per la creació d’una nova càmera analògica professional, la GF670W (d’un preu aproximat de 2499 euros), mostra que els grans gegants de la fotografia encara creuen en els formats analògics. 

En aquest cas a més, es tracta d’una càmera que recorda a la Diana F+, amb un obturador amb doble posició per exposicions llargues i oferint dos opcions de format (6x6cm i 6x7cm).

La gran novetat és el fet que aquesta nova joia analògica funciona amb rodets de 220mm i 120mm, fet que ens assegura als usuaris de pel·lícula de mig format la continuïtat en la fabricació d’aquest tipus de film per part de Fuji almenys per un parell d’anys.

La fotografia analògica no està morta, no tot ha de ser digital. Us recomano que agafeu una càmera vella que tingueu per casa i sortiu a fer fotos. Experimentareu la màgia de no saber què hi ha al rodet, la màgia del revelat, la màgia de la fotografia analògica. 

diumenge, 5 de juny de 2011

"Sin Identidad", un film amb signatura catalana

Som realment qui pensem que som? Què passaria si de sobte, ens despertéssim en un hospital d’una ciutat desconeguda després d’haver patit un accident i no sabéssim qui som? Aquells que suposadament ens estimen ens seguirien reconeixent? O seriem nosaltres qui no ens reconeixeríem a nosaltres mateixos?

Totes aquestes preguntes, te les acabes plantejant després de veure el film “Sin identidad”, dirigit pel català Jaume Collet-Serra. Una pel·lícula trepidant, amb molta intriga i que et fa estar assegut a la butaca sense badar boca des del primer minut fins al darrer crèdit.

Res sembla tenir sentit, tot s’ha capgirat a la vida del doctor Martin Harris. La seva dona no el reconeix i ell es troba en una ciutat desconeguda sense saber a qui acudir. Què és capaç de fer un home per recuperar la seva identitat?

Sens dubte un film brillant, amb unes escenes d’acció espectaculars i una trama magnífica i captivadora. Totalment recomanable pels amants del thriller i el misteri.

Recuperarà la seva identitat el doctor Martin Harris? O és una mentida tot allò que l’envolta? Les respostes, a les sales de cinema de casa nostra!

dissabte, 4 de juny de 2011

Com canviar la carcassa de la Blackberry 8520 o com quedar-se sense ungles en l'intent

Fa uns dies, em vaig apuntar a la meravellosa aventura de canviar la carcassa de la meva Blackberry 8520. Semblava una tasca fàcil, però no ho és gens.

A Youtube, podem trobar diversos tutorials on se’ns mostra com fer-ho i, aparentment, sembla complicat però a l’abast de qualsevol persona. Bé, havent mirat aquests vídeos, em vaig disposar a despullar la meva Blackberry, el color negre era molt avorrit i què millor que una carcassa fúcsia brillant per donar-li un toc més divertit.

El primer pas, és el més senzill. Simplement has de treure la tapa que protegeix la bateria. Un cop treta, hem de descargolar dos cargols que es troben a banda i altra de la part de darrera de l’smartphone. Llavors, passem a la part més difícil, desvincular la part de davant de la carcassa del telèfon.

En primer lloc, hem de treure l’adhesiu que protegeix la pantalla. Una tasca fàcil si la teva Blackberry està ben feta. No tan fàcil si et passa com a mi, l’adhesiu conté més pega que la que hauria de tenir. Per tant, no es pot treure, et queda mig aixecada d’un costat, t’has desfet la manicura intentant treure-ho i ara et veus obligat a separar la carcassa amb l’adhesiu posat, una tasca si més no, perillosa.

El proper pas, és també força complicat. Hem de treure la carcassa de la part de davant, però hem d’anar amb compte per no trencar-la i per no fer malbé el plàstic que recobreix els laterals de la Blackberry. Per separar-la, és recomanable ajudar-se d’una pua o un gabinet i així saltarà més fàcilment. Ara bé, s’ha de començar primer per la part de baix, traient la part central de la carcassa que està subjecta per una mena de ganxos. Em refereixo a la part on tenim escrit el nom de l’operador. Un cop treta la part de baix, la carcassa saltarà fàcilment.

Ja tenim la Blackberry desmuntada. Ara, hem de col·locar amb molta cura el nou teclat i fixar la nova carcassa, començant aquest cop per la part de dalt i anant amb molt de compte perquè el teclat quedi fixat i totes les tecles funcionin correctament. Un cop fet això, tornem a fixar els cargols i posem de nou la tapa protectora de la Blackberry.

Sembla fàcil oi? No ho és, i personalment, no recomano el canvi de carcassa. He intentat canviar-la uns 4 o 5 cops, amb l’ajuda de persones diferents. I passant-nos hores en l’intent, no ho hem aconseguit. Ara bé, ahir, una amiga meva, millor dit, un geni, va fer-ho en poc més de cinc minuts. Serà veritat que més val manya que força?

Objectiu aconseguit!

dijous, 2 de juny de 2011

Els Gegants de Valls, tota una història per descobrir

Valls és una ciutat amb un gran atractiu històric i cultural. Un dels seus grans atractius, són els Gegants de la ciutat; els dos gegantons, el Gegant de la Porra i la Geganta.

El Gegant de la Porra i la Geganta van ser construïts a “El Ingenio” el 1947 i estrenats el mateix any en una cercavila per la ciutat amb els Gegants Vells. A partir d’aquell dia, els vells es van deixar d’utilitzar ja que pesaven massa i, actualment, es conserven la porra i la corona del Gegant Vell al Museu de Valls. Del cos dels Gegants, la llegenda diu que van ser llançats a un dels torrents de la ciutat.

El nou Gegant porta també la seva porra i corona corresponents i la Geganta, porta un ram de flors natural a cada sortida i un mocador de puntes de coixí. L’any que ve, es celebraran els 65 anys de la seva elaboració.

La Jota dels Gegants de Valls i la Balladeta dels Gegants de Valls són els dos balls propis dels mateixos, que interpreten per les Festes Majors i els esdeveniments més importants de la ciutat. La propera actuació serà per la Festa Major de Sant Joan on els Gegants actuaran com és tradicional, acompanyats pels Gegantons.

El Lladrefaves és el més antic del cos dels Gegants de Valls. És una obra atribuïda a Lluís Bonifàs i data aproximadament de 1764. La llegenda de Joan Amades diu que és fill dels Gegants de Mataró que anant d’un poble a l’altre, en trobar-se a Picamoixons van tenir el Gegantó i el van deixar als Gegants de Valls perquè el cuidessin. Antigament, anava a visitar aquest municipi quan era Festa Major i a Valls, per Decennals, surt al balcó de l’Ajuntament.

Funcionalment, el Gegantó va ser construït per participar en unes rogatives per fer ploure i es creu que en un principi, era blanc. I es coneix amb el nom de Lladrefaves perquè li agraden molt les faves i durant els viatges, ho aprofitava per anar a algun hort i menjar-ne unes quantes.

Pel que fa a la Gegantona, va ser construïda el 1951 a Casa Paquita i va contraure matrimoni el mateix any, en motiu de la celebració de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, amb el Lladrefaves i per les mateixes festes el 2001, van celebrar les seves noces d’or.

Normalment, la casa dels Gegants de Valls està ubicada a l’Ajuntament de Valls, de manera que estan exposats al públic. Ara bé, en motiu de la inauguració de la nova Biblioteca de Ca Creus, hi estaran exposats fins al proper 21 de juny junt amb la resta de bestiari festiu vallenc que junts conformen l’exposició “La Casa de la Festa”.


dimecres, 1 de juny de 2011

El periodisme, una professió poc valorada

Segons un estudi elaborat per la web americana The Daily Beast,  la carrera universitària més inútil és Periodisme. Aquesta, encapçala la llista dels vint títols universitaris amb menys sortides professionals i per tant, inútils, seguida d'altres com Horticultura, Agricultura o Publicitat. La raó perquè aquesta sigui considerada la més inútil és perquè segons l'estudi, els universitaris acaben la carrera i van directament a l'atur. A més, el nombre d'acomiadaments massius és molt elevat en aquesta professió, i el sou mitjà és inferior al d'altres especialitats. 

Ara bé, jo em pregunto perquè hi ha tant d’interès en devaluar la professió periodística? Recordo que l'any passat es va elaborar un reportatge al 30 Minuts de TV3 que parlava sobre l'estat de la professió i no feia sinó deprimir a tots aquells que treballen o volen estudiar per treballar en aquest àmbit. I m’incloc en el segon grup, ja que tot i que sempre havia volgut estudiar quelcom relacionat amb el món de la comunicació, aquell programa em va fer dubtar molt.

Perquè es valora tan poc aquesta professió? Els periodistes són persones que dia a dia lluiten per trobar notícies, per treure-les de sota les pedres si cal. A més, han d'esforçar-se perquè el missatge que transmetin no contingui cap error ni fereixi a ningú. 

Molts d'ells, es passen el dia anant a rodes de premsa, tenint després el temps just per elaborar la notícia i transmetre-la i molts cops, amb els mitjans mínims i en mal estat. I com es valora això? De cap manera, i si es valora, sol ser negativament.


Per això, trobo indignant que es realitzin estudis com aquests ja que sense la professió periodística no estaríem informats de tots aquells esdeveniments que tenen lloc arreu del món. No es valora suficientment la feina dels periodistes que lluiten per fer arribar la informació al seu públic. Què faríem sense la ràdio o la televisió? Seriem capaços de viure sense tota la informació que obtenim a través d'aquests mitjans? Només espero que en un futur, aquesta professió sigui més valorada. 

Per aquest motiu, avui vull dedicar aquesta entrada a totes aquelles persones que treballen en el món de la comunicació i el periodisme i que dia a dia, lluiten per fer la seva feina de la millor manera possible. I en especial, la dedico a aquelles dues persones, dos grans professionals del sector, que gràcies a la seva feina, m'estan ensenyant a nodrir-me com a comunicadora i futura periodista. Va per vosaltres!