diumenge, 29 de gener del 2012

Un "manuscrit" mal aprofitat

“El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro és una d’aquelles novel·les que promet molt però decep. Sota el meu punt de vista, es presenta amb una gran trama, com “la primera novel·la d’una Al-Qaeda sense Bin Laden” tal com anuncia la seva portada. Ara bé, esperant acció trepidant potser de l’estil Dan Brown, trobes un estil narratiu totalment diferent.

Admeto que al llegir les primeres línies de la història sembla que la novel·la hagi d’enganxar-te, ja que l’objectiu que persegueixen els protagonistes és trobar un manuscrit escrit fa centenars d’anys i que suposa un gran perill per a la humanitat si el seu contingut cau en males mans. A partir d’aquí, molts són els personatges que van passant per la història tot i que el pes principal cau sobre el doctor Salvatierra, l’Alex i en Javier.

Personatges que apareixen i reapareixen durant la trama i flashbacks que ens transporten fins a altres èpoques tot seguint el camí del manuscrit, configuren les 409 pàgines de la història. Ara bé, considero que aquests elements narratius no ajuden a seguir el fil de l’obra si no més aviat, entorpeixen la lectura i seguiment de la novel·la.

Tot plegat una història que es podia haver resolt d’una manera molt més atractiva i que et deixa amb un gust agredolç quan arribes a la darrera pàgina del llibre. 

dijous, 19 de gener del 2012

Cara o creu


Va mirar-se al mirall un altre cop. No li agradava gens el que veia i era conscient que totes les ferides, que totes les cicatrius, havien estat causades per ella, perquè no havia sigut capaç de parar els peus a temps. Cada petita rascada, cada petit blau imaginari que veia al seu cos quan es trobava a si mateixa, només era una petita mostra del patiment psicològic que havia acumulat durant aquells anys. El seu rostre havia perdut el somriure que sempre l’havia caracteritzat i els seus ulls havien perdut aquella brillantor que la feia sentir viva. S’havien convertit en dues boles inexpressives que no transmetien res més que no fos tristor i amargura. I el seu cos, el seu bonic cos, s’havia degenerat fins al punt de no ser res més que un conjunt mal format de pell i ossos. Enrere quedava el temps on tots els homes es barallaven per ella. El patiment, les llàgrimes, cada paraula, cada discussió, s’havien clavat en el seu físic com espines que no se’n van. Havia estat incapaç de parar les coses a temps. Havia permès que el seu interior sortís fora i l’acabés enfonsant més encara del que ja estava. I ara, quan després de molt temps donant-se l'esquena a si mateixa, s’atrevia a mirar-se al mirall, era conscient de que allò que veia no li agradava. Es veia ferida, manipulada i enfonsada i volia tornar a ser la persona alegre que era abans de que la seva vida canviés. De que canviessin la seva vida. Sabia però, que si volia fer-ho, només tenia dues opcions i havia d’escollir la correcta. 

dimarts, 17 de gener del 2012

Llibertat.



Obres la porta. Encens el motor. Embragues, poses primera. Música. La teva cançó. Volum al màxim. Prems l’accelerador i embragues un altre cop. Segona.

Tornes a pujar el volum de la música perquè necessites aïllar-te del món. Acceleres i poses tercera. Segueixes fins cinquena.

Vols marxar, necessites fugir. No veus res. Tot al teu voltant s’ha evaporat. Només estàs tu. Tu i la música que fa que la teva vida es projecti pel teu cap com si fos una pel·lícula.

Acceleres fins que el motor es queixa. Has sobrepassat tots els límits. T’és igual tot, només necessites fugir.

De sobte, la cançó s’acaba. Treus el peu de l’accelerador de cop i comences a frenar. Redueixes. Quarta. Mires al teu voltant i t’adaptes a la via.

Tercera. Tornes a la realitat. Et toca tornar al lloc on pertanys. A aquell lloc del que fugies però d’on no pots marxar. Però... només tu saps que els 3.55 minuts de llibertat que has tingut són teus i no te’ls traurà ningú. 


diumenge, 15 de gener del 2012

La lluita per sobreviure


El passat mes de novembre el govern va anunciar que una de les mesures dutes a terme per pal·liar els efectes de la crisi, seria el tancament de 2 dels 6 canals de Televisió de Catalunya juntament amb la retallada d’un 13,3% del seu pressupost. Curiosament, dies abans que es fessin públiques aquestes mesures, havia acabat de llegir i fer la ressenya corresponent de “La nostra. Vint anys de TV3” però per una cosa o per una altra, encara no havia trobat el moment de fer-ne l’entrada corresponent al blog.

Ja de per si, trobo indignant que en comptes de potenciar els mitjans de comunicació públics, es faci totalment el contrari. Ara bé, després d’haver llegit aquest llibre, encara estic més en contra d’aquestes retallades ja que des del primer moment, TV3 va topar-se amb problemes per iniciar les emissions de forma regular. Però tot i els entrebancs, els seus responsables van lluitar dia rere dia per fer que aquell projecte tirés endavant i arribés fins on és ara. És per això que crec que tots els consumidors de mitjans públics hem de ser conscients de les dificultats que comporta que un mitjà d’aquest tipus funcioni.

En aquest context, el llibre de J.M. Baget i Herms pretén explicar quina ha estat la trajectòria del nostre canal autonòmic des dels seus inicis fins a l’any 2003, ja que es va publicar en motiu del 20é aniversari de TV3. Ara bé, he de reconèixer que les parts de l’obra on només es mostren dades d’audiències dels diferents programes del canal al llarg dels anys, són força pesades i difícils de llegir. Tot i això, com ja he dit, és una lectura del tot recomanable per conèixer tot allò que comporta la creació d’un nou mitjà de comunicació.

Des del primer moment, he pensat que aquest llibre hauria de ser actualitzat amb dades més recents. I ara, encara amb més motius ja que de ben segur que aquesta nova part de la història de TV3 donaria lloc a la creació d’un nou gran capítol d’aquesta obra. 

dimecres, 11 de gener del 2012

Carta d'una vida

Recordes tots els moments que hem viscut juntes? Són tants que és impossible anomenar-los un a un. T’has fet gran amb mi, t’he vist créixer i arribar fins on ets ara però tu mai m’has fet cas.

He viscut amb tu totes les “primeres vegades” i encara que jo no volgués, t’he vist en condicions deplorables per culpa d’algunes d’aquestes “primeres vegades”. Vaig intentar advertir-te quan t’equivocaves, no volia que cometessis els mateixos errors que els teus companys. Però no em vas fer cas. Volies viure al límit sense pensar en les conseqüències que això podria tenir per tu. Et vaig veure vomitar tantes vegades el menjar que pensava que d’aquella no en sortiries. Quan et vas curar, van vindre les nits de bogeria. T’havies vist al límit i volies gaudir de mi fins al darrer instant. No saps com ho passava quan veia que et feien fer coses que en el fons, no volies. Patia per tu però no ho veies. Tots estàvem preocupats i et dèiem que baixessis el ritme... però només aconseguíem que cada cop, ens separés un abisme més gran i jo acabés marxant.

Saps que sempre formaré part de tu.

Firmat: La teva vida

dimarts, 3 de gener del 2012

Caminant cap a un altre nord


Molts cops m’he preguntat si es pot deixar enrere el passat. És una pregunta complexa amb una resposta estranya. Quan et proposes a tu mateix fer-ho, rarament ho aconsegueixes ja que dia rere dia, hora rere hora, hi ha alguna cosa allà que t’impedeix fer-ho. No saps com ni perquè, però simplement una peça de roba, una cançó, una paraula, et recorden aquell passat al que ja no pots tornar. I sovint el present supera en escreix aquells temps dels que volies fugir. Però tot i això, no pots evitar sentir dolor, tristesa al intentar deixar tantes coses enrere. I convius amb aquest sentiment durant molt temps. Fins que un dia, sense voler-ho, et trobes al lloc indicat en el moment indicat. Una part del teu passat es concentra allà. Recordes la darrera vegada que et vas trobar en una situació semblant i penses que no seràs capaç de fer-ho, que et tornarà a passar el mateix, les llàgrimes es faran ames de la situació i hauràs de fugir d’allà. Però sense saber com, aguantes, aguantes i et demostres a tu mateix que s’ha acabat, que pots aconseguir el que et proposes. Ets lliure. Portes massa temps patint i ara, ara és el moment de gaudir de la nova vida que tens. Te n’adones que has passat a ser un simple visitant on abans eres un més de la festa i per primer cop en molt temps, no et sents malament per això. Et tornes a sentir viu perquè saps que tot això queda enrere i que ara, pertanys a un altre lloc.