És curiós veure com el món de la música ens sorprèn cada cop més. Fa uns dies, fèiem prediccions amb una amiga per esbrinar quan sortiria el nou treball del duet Pereza. Les dues apostàvem que seria aviat, si no abans de Nadal, just començar l’any. Estàvem convençudes que el nou àlbum de Rubén i Leiva no trigaria gaire a sortir al mercat ja que fa més de dos anys que “Aviones”, el que jo considero el seu millor cd, va sortir a la llum.
Però quina va ser la nostra sorpresa al veure que ahir, mitjançant un comunicat oficial a la seva pàgina web, explicaven que almenys per un temps, cadascú aniria per la seva banda. A primera vista, no sembla un adéu per sempre, però això recorda al que fa poc més d’un any va anunciar El Canto del Loco.
Si dos dels grups capçalera del panorama pop-rock del nostre país abandonen, què ens queda? Amaral i La Oreja de Van Gogh són els únics grups que resten gairebé intactes d’aquesta fornada. Quin és el futur de la música al nostre país? Què està passant perquè els millors vagin per separat?
S’obre el teló, i les escenes que acompanyen una història amb més de 150 anys de trajectòria literària i 25 de musical, comencen a prendre forma davant el públic expectant. Els decorats, fan que l’espectador es senti com un més de la trama, i la música que acompanya l’obra fa que a més d’un se li posi la pell de gallina.
Més de 56 milions de persones ja han pogut gaudir de la màgia que desprèn aquest musical que avui arriba al Barcelona Teatre Musical. “Los Miserables” després d’una temporada al Lope de Vega de Madrid, arriben per primer cop a la capital catalana amb ganes de fer emocionar.
Amb un elenc de categoria, on es mantenen els noms de capçalera que protagonitzaven el musical a la Gran Via madrilenya, el drama de Victor Hugo és portat a escena a la perfecció. Soc incapaç de donar cap crítica negativa a aquest musical que vaig tenir el plaer de veure el passat mes de desembre a Madrid.
Senzillament increïble i del tot recomanable. Només em queda desitjar molta sort a tot el grup de “miserables” que avui, amb l’estrena oficial i la nit de gala, emprenen aquesta nova aventura a Barcelona!
Fa anys que soc una gran aficionada a la lectura i, com a tal, tinc dues normes bàsiques:
1-No començar a llegir cap llibre si en tinc un altre de començat.
2-No llegir cap best-seller o cap llibre d’aquells que tothom en parla.
Feia força temps, des del boom Federico Moccia, que no trencava cap de les regles, i ja no diguem, que no les trencava les dues alhora. Ara bé, hi ha hagut un llibre que ha aconseguit trencar les dues normes de cop.
“Si tu em dius vine ho deixo tot...però digue’m vine” d’Albert Espinosa, portava resistint-se a la meva compra des del passat Sant Jordi, però les bones paraules que sentia al meu entorn sobre l’obra, van fer que finalment el comprés. Quan ja portava uns dies damunt de la meva tauleta de nit però, la temptació va poder amb mi, i deixant a mitges el llibre que estava llegint, “El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro, em vaig deixar endur per la força i la passió de la història d’en Dani, un personatge que quan creu haver-ho perdut tot, els moments més màgics de la seva infantesa tornen a ell per fer-li veure que ha de lluitar pel que realment vol.
Una història de retrobaments amb el passat però sobretot de retrobaments amb un mateix. Amb una càrrega emocional realment increïble que recorda en gran mesura a “El laberint de la felicitat” d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, Espinosa ens porta a través d’un viatge que marca una vida però que a més, et demostra que res és impossible, només cal estimar i deixar-se estimar, lluitar i ser valent per trobar la vertadera felicitat.
[...] Estimar mou i atura mons. Que t’estimin, si tu no estimes, t’acabarà afeblint. [...]
Molts cops penses en deixar de fer allò que més t’agrada.
Però llavors, en el moment clau, alguna cosa fa que tot canviï. El teu treball, per fi, és reconegut. Expires, inspires, no t’ho creus. No pots assimilar encara que allò pel que tant has lluitat sigui reconegut. És la millor sensació del món.
"Pàtria i Tradició"
Fotografia guanyadora del 2n Concurs de Fotografia Castellera Amunt Disseny
Gràcies a totes les persones que dia a dia m’han ajudat a fer-me gran, a aquells que han estat a les bones i a les dolentes i que, sobretot, m’han animat sempre a lluitar per aconseguir el que volia.
Fa uns dies, navegant per la bloggosfera, vaig topar-me per casualitat amb un anunci d’Apple creat l’any 1997. El comercial incita a crear, a confiar en aquelles persones que molts prenen per bojos però que en realitat, si no fessin el que fan, no aconseguiríem algunes de les coses amb les que comptem avui en dia.
Ara bé, la meva màxima sorpresa va ser topar-me amb un personatge conegut per molts i desconegut per altres, Martha Graham, pionera de la dansa contemporània. Al veure’l, em van venir set noms al cap; Isadora Duncan, Ruth Saint Denis, Mary Wigman, Martha Graham, Doris Humphrey, José Limón i Merce Cunningham.
Isadora Duncan
Ruth Saint Denis
Mary Wigman
Martha Graham
Doris Humphrey
José Limón
Merce Cunningham
Set noms, set persones, set pioners, set grans ballarins. Set persones que van voler canviar el món ballant, i van aconseguir-ho. Cada un amb la seva forma, cada un amb el seu estil, van muntar els fonaments del que avui dia coneixem com a dansa contemporània. Inspirant-se en les formes de l’escultura grega, deixant de costat les sabatilles de dansa, prenent com a model la dansa oriental, fent servir mascares per ballar, respirant com a punt de partida del moviment, caient i recuperant-se, repetint passos i traient el moviment des de la columna vertebral, van iniciar un moviment artístic que creixeria fins a donar lloc a múltiples varietats de dansa contemporània com són el release, la tècnica Graham, la tècnica Limón o el contact entre molts d’altres.
Si avui ballem com ballem, si avui podem fer moviments que fa un segle haguessin semblat esbojarrats, és gràcies a ells, que van vèncer les crítiques creant un nou tipus de moviment. És per això que vull dedicar aquesta entrada a totes aquelles persones que d’una manera o d’una altra, són creadores, artistes que, trencant les normes, volen canviar el món, volen crear una nova manera de fer les coses. Són els que creuen que estan prou bojos per canviar el món els que ho aconsegueixen.
Quan en una ciutat hi ha dues o més colles castelleres, és freqüent que existeixi un sentiment de rivalitat força profund. Ara bé, en ocasions, es viuen moments on la rivalitat supera la competició i fins i tot l’educació. Avui ha estat la Plaça de la Font de Tarragona durant la Diada del Primer Diumenge de les Festes de Santa Tecla, l’escenari on s’han presenciat algunes accions desagradables per part d’alguns castellers.
Per una banda, s’han pogut veure alguns gestos desagradables per part d’alguns membres dels Xiquets de Tarragona cap als liles. Tot i així, el moment més lamentable ha estat quan mentre els Xiquets de Tarragona acabaven de descarregar el 3de9 amb folre, algun casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, ha llançat dues ampolles al folre de la construcció de la colla rival. Una acció que és lamentable presenciar al món casteller.
Personalment, crec que la rivalitat castellera no s’ha de caracteritzar per la violència o les males paraules, sinó més aviat per la competició. Les construccions d’una colla, han d’incentivar a l’altra per fer millors castells, per superar-la i així arribar al màxim. És d’aquesta manera com s’aconsegueix un bon nivell casteller, no amb les accions que avui s’han pogut presenciar a la Plaça de la Font.
Ara bé, cal destacar que tot i la rivalitat, sempre fa goig veure com les colles s’ajuden entre si. Ja es va poder veure dissabte de la setmana passada a Valls i s’ha pogut veure avui també a Tarragona. Quan a la Colla Vella dels Xiquets de Valls li ha caigut el 9de8, diverses camises verdes han acudit a ajudar-los. I ha estat així també en les altres caigudes que hi ha hagut durant la Diada.
És per moments com aquest, quan la personalitat supera la rivalitat, que la màgia dels castells viu per si mateixa. Després de descarregar un castell, hi ha les persones, aquelles que fan possible tot aquest sentiment que envolta aquesta activitat que no en va, és Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO.
Recordo que quan era petita i a Valls feien castells, els meus pares sempre em portaven a veure’ls. Acostumàvem a posar-nos sempre al mateix lloc, al final del Carrer de la Cort, tocant a la Plaça del Blat.
Imagineu la fascinació d’una nena petita davant aquelles grans construccions. No era capaç d’entendre com aquelles persones podien fer castells tan alts. Em semblava increïble veure que les dues colles vallenques, Vella i Joves, lluitaven entre elles per fer el millor castell. L’ambient que es respirava a Plaça durant una Diada era l’aire dels reptes, de la competició; una sensació realment impressionant.
És curiós perquè durant els darrers dos anys, les coses de la vida m’han impedit estar a les Diades vallenques i ha sigut ara, quan realment he canviat la visió infantil de nena enamorada dels castells, cap a una perspectiva més objectiva del que realment signifiquen. Però tot i així...encara tinc ben present aquell sentiment de rivalitat que sempre ha estat a la Plaça del Blat però que durant aquesta temporada encara no hem pogut palpar.
La Colla Joves Xiquets de Valls està passant un moment de crisi. Encara no ha aconseguit descarregar cap castell de nou durant aquesta temporada i en les darreres actuacions, les caigudes han estat les protagonistes. Per aquestes i altres raons, els vermells han renunciat a participar a la Diada Castellera de Santa Tecla el proper diumenge.
Només espero, que ben aviat, els diables vermells es recuperin i que per Santa Úrsula, puguem tornar a viure a la Plaça del Blat un derbi vallenc dels de veritat. Una veritable competició per fer la millor construcció. Desitjo que el dia 23 d’octubre aquell ambient de rivalitat, de sentiment, de passió, sigui l’aire que es respiri per tota la capital de l’Alt Camp!
Les dues colles han d’estar al màxim perquè cada una doni el millor de si mateixa!
L’Actuació Castellera de la Diada Nacional de Catalunya a Valls, es va completar amb un final agredolç per a les dues colles castelleres vallenques.
La Colla Joves Xiquets de Valls va obrir Plaça amb el 2de8 amb folre, un castell que ja des d’un bon començament, tremolava pels pisos inferiors. El van poder carregar però quan la canalla va iniciar la baixada, va culminar amb una caiguda espectacular que va donar lloc a diverses baixes vermelles. A continuació, la Colla Vella dels Xiquets de Valls apostava per un dels castells que més bons resultats els ha donat aquesta temporada, el 5de8. Després de desmuntar-ne el peu, el van poder descarregar amb una agilitat sorprenent, que fa sospitar que no triguem gaire en veure aquesta construcció damunt d’un folre.
En segona ronda, els vermells seguien sense tenir gaire sort. Van poder carregar el 3de8 in extremis i altre cop, els homes de Joan Barquet van patir les conseqüències de la caiguda. La sortida de les dues ambulàncies de Plaça, va fer retardar l’actuació, però finalment, quan just passaven deu minuts de dos quarts de deu del vespre, els rosats descarregaven el seu setè 3de9 folrat de la temporada.
Després de les caigudes en primera i segona ronda, els diables vermells es veien obligats a baixar el llistó i a apostar per un castell de la gama bàsica de 7, el 4de7. Mentrestant, la els homes de Manel Urbano, trencant els rumors que els feien apostar per la tripleta màgica, descarregaven un 2de8 folrat que van haver de treballar amb força i equilibri.
Per acomiadar la Diada, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, va deixar el llistó ben alt, apostant per un pilar de 6 i tres pilars de 5 amb la senyera. Per la seva banda, la Colla Joves Xiquets de Valls va descarregar un pilar de 5 amb la senyera.
El detall més sorprenent de la jornada però, va ser veure que més enllà de la rivalitat, s’amaguen les persones. Després de la llenya de la Joves de Valls, alguns membres de la colla rival, van fer pinya amb ells. Són petits grans detalls com aquests, els que et fan estimar els castells i estimar la teva terra, la ciutat bressol dels castells.
Cap dia és un dia qualsevol. Cada dia és especial perquè ens aporta coses noves, moments viscuts que ens ajuden a fer-nos forts i a aprendre dels nostres errors. Avui tampoc és un dia qualsevol. Avui és 7 de Setembre.
Per molts, no voldrà dir res especial que sigui 7 de Setembre, però per altres, és quelcom molt important.
7 de Setembre. Títol d’una cançó, una cançó que no parla d’amor, sinó de desamor, de les sensacions que s’experimenten quan et retrobes amb algú amb qui havies viscut experiències magnífiques. Perquè després de l’amor, no tot té perquè ser dolent.
7 de Setembre. Una cançó que és més que una cançó. És un símbol pels amants de les cançons de Mecano. Una melodia amb una lletra fantàstica que dona un toc nostàlgic increïble al musical “Hoy No Me Puedo Levantar”.
