Los Nuestros: de menys a més

El passat dos de març Telecinco estrenava la minisèrie produïda per Mediaset juntament amb Multipark Ficción Los Nuestros. D’entrada, el títol despistava, i es presentava una sèrie de ficció, o no tan ficció, on dos nens, el Mario, germà gran, i l’Alejandra, la petita, són segrestats mentre són de vacances a Mali i el cotxe on viatgen amb els seus pares és assaltat per uns jihadistes. Una unitat d’elit de l’Exèrcit Espanyol és l’encarregada d’organitzar l’alliberament dels nens, missió que d’entrada, no serà gens fàcil.

La sèrie està formada per tres capítols, i tot i que a mesura que aquesta anava avançant, guanyava en qualitat, a nivell personal he de dir que el primer capítol em va decebre amb escreix. Si bé la trama t’enganxava de seguida en jugar amb el factor infantil i el thriller del rescat i l’acció, es presentaven escenes monòtones, amb plans massa llargs i un tractament de color que et portava de tons freds a càlids en una mateixa seqüència sense cap coherència. 

Però l’argument et donava ganes de seguir veient la sèrie, i el segon capítol va donar més bones sensacions que el seu predecessor. Les ombres ja no estaven on no havien de ser, i es començava a notar ja una continuïtat en el tractament del color. La trama ja començava a preveure’s en alguns aspectes, i el muntatge començava a adquirir certa acció, aprofitant les facilitats que et dóna el llenguatge audiovisual per crear punts de tensió o misteri i enganxar a l’espectador.

Després d’aquests dos capítols que havien anat in crescendo, no es podia esperar sinó un final ambiciós i de qualitat, i crec que en aquest sentit s’han complert les expectatives. Tensió, acció, rapidesa en els moviments de càmera, més tensió i encara més misteri, i escenes inacabades que obliguen a l’espectador a pensar, a estar enganxat a la pantalla fins al final per saber qui viurà, qui morirà i si la operació rescat serà exitosa. I el final argumental, sens dubte ben aconseguit, però sota el meu punt de vista, amb un excés de sentimentalisme i d’abús de la trama amorosa.

Al meu parer, aquesta sèrie enalteix la figura de l’Exèrcit, i alhora ens fa agafar consciència dels perills que les tasques humanitàries que es duen a terme en països com Mali poden ocasionar. A nivell personal, a mi m’ha fet agafar consciència del risc al que s’exposen les persones que són en aquests indrets i també de la gran tasca que fan els soldats en aquests casos. Ara bé, m’esgarrifa pensar que tot això que a la pantalla és ficció pugui ser real, i potser està passant al moment d’escriure aquestes línies en algun país del que no en sabem ni el nom i nosaltres ho desconeguem. 

És per això, que penso que tot i que mai està de més donar un punt d’amor als productes televisius per tal d’afegir un punt més d’intriga a la trama, en aquest cas, l’amor no hauria d’haver estat l’última escena, l’última cosa amb la que el públic espectador relacioni Los Nuestros. Per tant, tot i que crec que s’ha fet una gran tasca al llarg de la sèrie fent arribar al públic un problema real i per molts desconegut i s’ha fet una gran evolució qualitativa pel que fa al llenguatge audiovisual, potser aquest mateix producte en una altra productora com per exemple Atresmedia, hagués adquirit un caràcter encara més reflexiu sobre la tasca “humanitària” dels soldats i no s’hagués caigut tant en aquesta morbositat o trama amorosa tan típica de Telecinco.

Un final... inesperat?

Foto: seriesadictos.com

Ahir a la nit Telecinco va emetre el dotzè i últim capítol de la sèrie “La Fuga”. Era un final molt esperat sobretot després de saber fa unes setmanes que no hi hauria segona temporada. Per aquest motiu, se suposava que amb aquest darrer episodi s’haurien de resoldre tots els dubtes pendents i òbviament, conèixer si la tan esperada fuga es resolia amb èxit.

Es rumorejava que s’havien gravat dos finals alternatius, un pensant en una segona temporada i l’altre pels dotze únics capítols dels que finalment ha constat la sèrie. En aquest sentit doncs, no s’esperaven sorpreses, s’esperava un final tancat. Ara bé, molts dels fans de “La Fuga”, entre els que m’incloc, s’han quedat decebuts després d’aquest tan esperat darrer capítol. D’una banda, han quedat unes quantes trames despenjades, com per exemple com va descobrir Reverte qui era en realitat l’Anna. A més, la darrera imatge de la sèrie, et deixa si més no desconcertat ja que no és el final que t’esperes i et preguntes què passarà amb els protagonistes. Així doncs, en certa manera, et deixa amb les ganes d’una segona temporada.

A les xarxes socials com Twitter no manquen els comentaris que comparen el final de “La Fuga” amb el darrer episodi de “Los Serrano”, producció també de Telecinco i que va deixar a tots els seus fans amb un mal gust de boca en el seu moment. Ara bé, s’ha de reconèixer que si més no, els guionistes de “La Fuga” han aconseguit trencar esquemes i donar a entendre que no tots els finals han de ser feliços.

Com bé comentava fa unes setmanes, sota el meu punt de vista “La Fuga” era una oportunitat per Telecinco de rentar la seva imatge de telebasura però crec que no se li ha sabut treure tot el profit que la idea original presentava. 

"La Fuga", una oportunitat perduda

El passat mes de gener Telecinco portava a les nostres pantalles la sèrie de ficció “La Fuga”. De bon principi la trama cridava l’atenció ja que l’argument gira al voltant de l’Anna, infiltrada com a funcionaria en una presó de màxima seguretat per treure d’allà al Daniel, el seu marit. A partir d’aquí, seqüencies d’acció, d’amor i fins i tot d’una mica de thriller, han anat configurant els diferents capítols de “La Fuga”. Sorprenentment però, la seva audiència baixa setmana rere setmana, fins a 1,5 milions d’espectadors en el darrer capítol emès el passat 28 de febrer.

Què és el què falla? Perquè l’audiència d’aquesta sèrie baixa cada setmana? Perquè no s’aconsegueix trobar el dia ideal per la seva emissió? Sota el meu punt de vista, la idea és bona, però no s’ha utilitzat correctament. D’una banda, ens trobem amb uns protagonistes (Maria Valverde i Aitor Luna) coneguts, però potser no d'aquells que creen "ganxo" entre la joventut. D’altra banda, ens trobem amb un context indeterminat, ja que és complicat situar la sèrie en un període històric concret, fet que dificulta en ocasions el seguiment de la mateixa. A més, a la trama principal, la fuga en si, l’acompanyen petites històries que van canviant setmana rere setmana i que no afavoreixen a que els espectadors les segueixin fàcilment. Finalment, hi ha petits errors tècnics com salts d’eix que sembla que hagin passat per alt als realitzadors. Igual que altres petites minúcies, com per exemple el fet que no hi hagin càmeres de vigilància a les cel·les dels reclusos, fa que la sèrie s’aparti encara més de la realitat i que vagi perdent adeptes.

Així doncs, una bona sèrie que es podia haver resolt d’una altra manera. Si els guionistes de “La Fuga” tenen preparada una segona temporada esperem que es tinguin en compte tots aquests petits detalls perquè no segueixi perdent adeptes i continuï a la graella de programació.  

La lluita per sobreviure

El passat mes de novembre el govern va anunciar que una de les mesures dutes a terme per pal·liar els efectes de la crisi, seria el tancament de 2 dels 6 canals de Televisió de Catalunya juntament amb la retallada d’un 13,3% del seu pressupost. Curiosament, dies abans que es fessin públiques aquestes mesures, havia acabat de llegir i fer la ressenya corresponent de “La nostra. Vint anys de TV3” però per una cosa o per una altra, encara no havia trobat el moment de fer-ne l’entrada corresponent al blog.

Ja de per si, trobo indignant que en comptes de potenciar els mitjans de comunicació públics, es faci totalment el contrari. Ara bé, després d’haver llegit aquest llibre, encara estic més en contra d’aquestes retallades ja que des del primer moment, TV3 va topar-se amb problemes per iniciar les emissions de forma regular. Però tot i els entrebancs, els seus responsables van lluitar dia rere dia per fer que aquell projecte tirés endavant i arribés fins on és ara. És per això que crec que tots els consumidors de mitjans públics hem de ser conscients de les dificultats que comporta que un mitjà d’aquest tipus funcioni.

En aquest context, el llibre de J.M. Baget i Herms pretén explicar quina ha estat la trajectòria del nostre canal autonòmic des dels seus inicis fins a l’any 2003, ja que es va publicar en motiu del 20é aniversari de TV3. Ara bé, he de reconèixer que les parts de l’obra on només es mostren dades d’audiències dels diferents programes del canal al llarg dels anys, són força pesades i difícils de llegir. Tot i això, com ja he dit, és una lectura del tot recomanable per conèixer tot allò que comporta la creació d’un nou mitjà de comunicació.

Des del primer moment, he pensat que aquest llibre hauria de ser actualitzat amb dades més recents. I ara, encara amb més motius ja que de ben segur que aquesta nova part de la història de TV3 donaria lloc a la creació d’un nou gran capítol d’aquesta obra. 

L'expressió del cor, l'expressió del cos

Una vegada vaig escriure aquí les paraules d’un gran amic. “Dance is to express, not to impress”. Ballem per expressar, per transmetre emocions, no per impressionar. I és que per molt espectacular que sigui un muntatge coreogràfic, si els ballarins són híbrids, et sents buit, com a públic no reps res. I per contra, si ets tu qui balla i sents que allò que fas està mancat de significat, veus que no balles, simplement estàs seguint els passos d’una coreografia.

Ara bé, a vegades, els muntatges més inesperats poden expressar moltes coses. Simplement el fer de veure a una gran quantitat de persones ballant tots a una ja et dona la sensació de formar part d’un tot, de ser una petita peça d’un gran puzle. I quan a tot això li sumes el fet d’estar gaudint d’allò que més t’agrada al mateix temps que col·labores amb una bona causa, et sents bé amb tu mateix. Experimentes un grau de felicitat que fa molts anys que coneixes però que feia temps que no envaïa el teu cor.

      El passat dissabte l'Escola de dansa Adagi va presentar
un Flashmob al Club Tennis Valls en col·laboració amb la Marató de TV3

Foto: Magí Mallorquí

Els castells tornen a la gran pantalla

Avui s’estrena oficialment als cinemes de casa nostra la pel·lícula “Enxaneta”, produïda per TV3 i dirigida per Paulí Subirà. Partint de la gravació en 3D del Concurs de Castells de Tarragona de l’any passat, l’objectiu d’aquest film és fer arribar al públic els valors del món casteller a través dels mitjans audiovisuals.

Ara bé, a aquest documental, un dels primers del país rodat íntegrament en 3D, s’hi afegeixen les imatges d’altres diades a Valls, Vilafranca i Terrassa, on es van assolir castells especials (com el 2de8 net) i on es van viure moments emocionants, com l’ascens d’una nova colla a gamma extra. Les veus, no podien ser d’altres que les dels protagonistes. Com bé diu el títol, la canalla hi pren un paper especial però també hi apareixen els testimonis de grans castellers, com Helena Llagostera, ex cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls, o Llàtzer Magrinyà, cap de canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.  Tot i això, no tothom està content ja que sembla ser que no totes les colles hi apareixen representades de la mateixa manera.

Haurem d’esperar a veure aquesta pel·lícula als cinemes per comprovar-ho, però de ben cert que l’emoció està assegurada ja que només en escoltar el tema principal del film, a més d’un (m’incloc) se li posen els pèls de gallina. Espero tenir ben aviat l’oportunitat de gaudir d’aquest nou documental casteller per poder-vos fer arribar la meva opinió sobre el mateix.

L'evolució cap a la pantalla

És per tots sabut, especialment pels que estudiem per dedicar-nos-hi, que el món de la comunicació en general, es troba en crisi. El curiós del cas però, és que la crisi, afecta a tots, tant als grans com als petits mitjans.

Si fa unes setmanes parlava de com ha afectat la crisi a la sèrie animada “The Simpsons”, quina ha estat la meva sorpresa en veure el darrer número de la Revista 40. Els seus redactors informaven que aquesta és la última edició en paper que s’edita, ja que properament, trobarem la revista per internet. Una mostra més de que la premsa en paper, desgraciadament, acabarà desapareixent. Ara bé, en aquest cas, ja feia mesos que es van notar algunes retallades. En primer lloc, van eliminar el petit regal que acompanyava la publicació i després, el nombre de pàgines de la revista va minvar. 

Es tracta d’una publicació depenent del gran grup empresarial Prisa, i tot i tractar-se d’una revista d’entreteniment, durant els set anys que ha estat al mercat ha difós els patrons culturals que des de sempre han caracteritzat als 40 Principals. Era una nova manera de fer arribar el públic lector la cultura musical del nostre país però també la internacional.

Personalment, he de dir que és una llàstima que es deixin perdre publicacions com aquesta. De fet, és una llàstima que es deixi perdre qualsevol publicació. Penso que és un error la substitució del paper pel format digital ja que almenys a mi, no m’agrada llegir llargues publicacions a través de la pantalla. Esperem que aquesta evolució cap a la xarxa no vagi a més i que els mitjans en paper segueixin existint per molt temps. 

La crisi som tots

La crisis econòmica actual, està passant factura en tots els àmbits. Ara bé, un dels sectors més afectat per les retallades, és el dels mitjans audiovisuals. Si bé els mitjans de comunicació en si mateixos cada cop disposen de menys recursos i els seus professionals treballen més i cobren menys, sectors que mai haguéssim pensat que podrien patir les conseqüències de la crisi, les estan patint.

És el cas per exemple, de la coneguda sèrie d’animació americana The Simpsons. És probable que després de vint-i-tres temporades, la família groga deixi d’acompanyar-nos en les hores de sobretaula. Això és degut a les retallades que l’empresa Fox vol aplicar als sous dels dobladors, un sous que actualment rondarien els 283.000 euros en el cas dels personatges principals.

Ara bé, la productora no vol canviar les veus originals i els dobladors no volen acceptar una retallada que pot arribar a ser d’un 45%. És per això que si no s’arriba a un acord entre les parts implicades, la famosa sèrie, icona i crítica de la societat americana, de la societat del consum, arribaria al seu final en breu.

Si fins i tot un emblema de la televisió com són els Simpsons està patint les conseqüències de la crisi, quin és el futur dels mitjans de comunicació locals? Quin és el futur de tot el que no són grans mitjans audiovisuals?

"Gran Reserva": d'incògnita en incògnita i "tiro porqué me toca"

Avui és dijous però si a les 22h sintonitzem TVE no podrem veure la sèrie “Gran Reserva” ja que el darrer capítol de la segona temporada es va emetre fa just una setmana.

La sèrie, produïda per Bambú Producciones, narra la història de dues famílies enfrontades, els Cortázar i els Reverte. Durant tota la primera temporada, no van mancar els misteris, el thriller i aquell punt d’intriga que feia que quedessis enganxat a la pantalla. Quan acabava un capítol, ja estaves desitjant veure el següent per saber que passaria. El darrer capítol d’aquesta temporada, va ser força sorprenent i va deixar a l’aire alguns misteris que no es resoldrien fins la següent fornada.

Amb un escenari únic, les magnífiques vinyes de La Rioja, la segona temporada de la sèrie es va començar a rodar el passat mes de setembre però no va ser fins al més de març que la vam poder veure a les nostres pantalles. Tornaven els misteris, l’odi i les venjances a les que aquestes dues famílies ens tenen acostumats. Ara bé, el ritme era massa lent, quedaven encara pendents algunes qüestions de la primera temporada i semblava que no s’anessin a resoldre mai.

A mitja temporada però, la cosa va començar a canviar. Es coneixien nous secrets que envoltaven la trama de la sèrie i els misteris començaven a quedar resolts. “Gran Reserva” tornava a tenir aquella cosa especial que feia que estiguessis ansiós per veure el proper capítol.

Ara bé, com que el ganxo de la sèrie va arribar tard, personalment, se m’ha fet curta la temporada. El darrer capítol ha arribat massa aviat. Semblava que tots els misteris anessin a quedar al descobert però no ha estat així. Si bé és cert que molts s’han resolt, uns quants de nous han sortit a escena. Ara bé, la gran incògnita és, què hi ha a la caixa que enterra el patriarca dels Cortázar? Ens haurem d’esperar a la propera temporada per esbrinar-ho!