divendres, 30 de març de 2012

Lluitar, però primer, RESPECTAR


Quin és el missatge que cal treure d’una vaga? La resposta sembla fàcil, es lluita per aconseguir uns drets i unes llibertats per que el món on vivim sigui una mica més just. Ara bé, durant les darreres jornades de protesta (29-F, 29-M) la població s’ha emportat una imatge bastant negativa de les diferents manifestacions.
Destrosses ocasionades al pàrquing
del Campus Catalunya de la URV

Pintades, destrosses al mobiliari urbà, cotxes destrossats o accions contra els immobles són només un petit recull dels desperfectes que alguns dels manifestants han ocasionat. Trobo totalment lògic que vulguem lluitar pels nostres drets. És més, és realment positiu fer-ho perquè si no hi lluitem nosaltres qui ho farà? Ara bé, penso que les llibertats dels uns acaben on comencen les dels altres i per tant, si una persona no té les mateixes idees que nosaltres, no hem d’anar en contra seu ni de les pertinences de ningú. A més, quan els desperfectes són a mobiliari urbà ens afecta directament a tots nosaltres. Per tant, en certa manera estaríem anant en contra del que nosaltres mateixos reivindiquem.

En el mateix context, fer vaga i anar una manifestació significa anar a dir al món que creiem en unes idees i lluitarem per elles. Abans fer vaga era considerat un privilegi i es complia realment amb l’objectiu proposat. Malauradament, per molts ara fer vaga és simplement no anar a classe o a treballar i en ocasions ni tan sols saben perquè aquell dia es vol paralitzar el país. D’altra banda també hi ha la ovella negra de les manifestacions durant aquests dies de protesta col·lectiva, que serien tots aquells que com bé he dit, es dediquen a arrasar amb tot allò que troben per davant.

Amb tot això no vull que em mal interpreteu. És simplement una opinió personal i crec que tots i cadascun de nosaltres tenim el dret i el deure de lluitar per allò que volem aconseguir. Ara bé, per fer-ho primer s’han de respectar les llibertats dels altres i després aconseguirem que es tinguin en compte les nostres pròpies opinions.

dimecres, 28 de març de 2012

CAMINS


Prendre una decisió implica molt més que dir “vull fer això o vull fer allò altre”. En realitat, en cada petit instant de la nostra vida estem prenent una decisió, la de viure. A vegades però, decidir el què volem és molt més complicat del que ens pensem. El nostre cap ens indica allò que és correcte però el nostre cor ens dona unes instruccions totalment diferents. És en moments com aquests quan realment toca plantejar-se el futur, decidir què vols fer amb la teva vida. Només tenim una opció, un camí a triar i som nosaltres mateixos els que hem de ser prou madurs per saber si volem el camí fàcil o el camí difícil. 


dimarts, 27 de març de 2012

Semàfor vermell


Esperança.

Després de molt temps, tornes a confiar. Vols que aquest cop surti bé. Ho fas amb tota la il·lusió del món. Totes les teves forces es concentren en arribar a un punt que aquest cop serà teu.

Ràbia.

Res surt com esperes. Obtens negacions com a resposta. Perds el control. No ets amo del teu cos ni de les teves accions. Nervis, acceleració i moviments descontrolats.

Eufòria.

Crides. Crides. Crides. Tornes a cridar. No pots creure que això estigui passant. No a tu. No saps on ets. Descontrol. S’ha acabat.

Semàfor vermell.

dimecres, 21 de març de 2012

"L'altre" llac dels cignes


Quan sentim parlar d’ “El llac dels cignes”, probablement l’associem amb la idea d’una història antiga, molt relacionada amb els ballets russos i essencialment amb la dansa clàssica. Ara bé, el 1995 el coreògraf britànic Matthew Bourne va voler trencar amb aquesta idea. Sota la inspiració estilística del film “The Birds” d’Alfred Hitchcock i prenent com a base la música de Tchaikovsky, Bourne va adaptar la història del cigne blanc i el cigne negre per interpretar-la en dansa contemporània.

Sorprenentment, el seu espectacle ha estat des de la seva estrena el ballet que ha estat més temps en cartell al London’s West End a Broadway, realitzant a més, dos gires al Regne Unit i d’altres a Los Angeles, Europa, Australia i Japó. Ara bé, al trencar amb “l’establert”, l’espectacle de Bourne ha rebut crítiques de tot tipus, sobretot pel fet que els cignes són interpretats per homes quan en la versió clàssica, aquest paper sempre ha estat per les dones.



Personalment, em considero una gran admiradora del treball coreogràfic de Bourne ja que penso que ha sabut copsar l’esperit de la creació original per donar-hi la seva pròpia interpretació. Com a curiositat, dir-vos que segur que molts de vosaltres, probablement sense saber-ho, heu vist un fragment del llac dels cignes del corògraf britànic a la darrera escena de la pel·lícula “Billy Elliot”.



dimarts, 20 de març de 2012

C-O-N-F-I-A-N-Ç-A


Hi ha moments en que les llàgrimes es converteixen en l’eix central de la teva vida. Instants en que sembla que tot allò que et feia ser feliç, els fonaments de la teva vida, s’esvaeixen. Tot és gris i cada cop es va fent més fosc. Allò en que creies ja no existeix, només queda un núvol de cendra de tot allò que un dia fou i ara ja no és més. Et pares un segon i et veus perdut, no saps on anar ni a on acudir. Trobes una mà amiga però llavors, una reacció inesperada, un missatge que et fereix, fan que et quedis sol de nou. Intentes tornar a caminar, tornar a ser tu i reviure de nou. No funciona. Cada cop que fas un pas, algú l’esborra. Arriba un moment en que decideixes acabar amb tot d’una vegada per totes, però te n’adones de que tampoc pots. Llavors veus que el problema ets tu i tu mateix el crees. Necessites un poder que s’adquireix molt fàcilment però el pots perdre amb rapidesa. S’anomena confiança en un mateix i només uns pocs afortunats tenen el plaer de poder comptar amb ella.


Si perds la confiança en tu mateix, tampoc podràs confiar en els altres.