L'addicció als 140 caràcters

Fa un any em negava a crear-me un compte a Twitter. Els meus arguments principals es basaven en que m’hi acabaria viciant i en la meva teoria sobre que 140 caràcters no eren suficients per expressar-se. Efectivament, ara, nou mesos després de crear el meu perfil a la xarxa social de les piulades i amb més de 1423 tweets a les esquenes, estic completament enganxada a Twitter. Tot i així, reconec que m’equivocava en una cosa, amb 140 caràcters es poden dir moltes coses.

Sincerament, de bon principi no hi trobava la utilitat a aquests missatges curts que comparteixes amb els teus seguidors. Dius on ets, comparteixes continguts, opines sobre temes d’actualitat, fas alguna reflexió sobre els teus pensaments i òbviament, retweetejes i respons als usuaris que segueixes quan ho trobes convenient. Però realment tot el que diem a Twitter ho diríem a la vida real?

A nivell personal, he de reconèixer que moltes vegades aquesta xarxa social em serveix per desfogar-me, per deixar anar piulades que rarament diria en veu alta. Això em porta una vegada més a pensar que ens estem deixant endur per les possibilitats comunicatives de les noves tecnologies que estan afavorint a que la comunicació cara a cara desaparegui.

Tocant el cel sense tocar-lo

Ahir vaig tenir la oportunitat de gaudir del documental en 3D i produït per TV3, “Enxaneta”. Sincerament, anava al cinema sense saber que m’hi trobaria ja que havia escoltat crítiques força contradictòries. Ara bé, després d’haver-lo vist i tindre 24h per digerir-lo, ja puc dir que m’ha decebut.

D’una banda, presenta serioses mancances tècniques. Trobo que en un documental d’aquesta categoria no hi haurien d’haver tantes imatges repetides. A més, hi ha molts plans tallats i mal agafats on es tallen elements que personalment, crec que haurien d’aparèixer a pantalla. Cal afegir que en ocasions s’utilitzen unes transicions massa “infantils” pel tipus de pel·lícula que és. D’altra banda, pel que fa al tractament del 3D, la sensació de perspectiva és perfecta, ara bé, personalment esperava més espectacularitat, potser veure una aleta tocant gairebé la meva cara.

Pel que fa al film en si mateix, a l’argument, també he de dir que m’esperava més. Potser el fet d’haver quedat impressionada amb el documental “Castells” de Gereon Wetzel ha fet que em creés uns objectius que no he vist complerts en aquest cas. D’una banda, trobo interessant que es busqui la opinió dels més petits, però potser mancaven testimonis de la canalla. A més, trobo que es mostren masses imatges de caigudes quan crec que s’haurien de mostrar altres tipus de fotogrames que mostrin els valors castellers en si mateixos.

Com a vallenca que soc, trobo a faltar la presència de la meva terra al film. El documental es presenta com una bona peça audiovisual per conèixer el món casteller ja que es mostren alguns conceptes bàsics d’aquesta gran mostra cultural. Ara bé, considero que no es pot parlar de castells sense donar algunes nocions generals dels seus orígens i sense parlar de la rivalitat castellera present a la capital de l’Alt Camp. Tot i això, com ja he dit, és un bon documental per aquells que es vulguin iniciar en el món casteller. 

El suïcidi de la mora

El passat dilluns a les 11 del matí (hora espanyola), mig món es va col·lapsar. El motiu, els dispositius Blackberry d’Europa, Orient Mitjà i Àfrica van deixar de funcionar correctament. El servei d’internet no responia i per tant, els usuaris no van poder accedir a les xarxes socials, navegar per internet, consultar el seu correu personal o fer servir els serveis de missatgeria instantània que ofereix l’smartphone. 

Research in Motion, l’empresa fabricant del dispositiu, va atribuir la fallida a una caiguda del servidor de la qual se’n desconeixien les causes i va assegurar que durant la mateixa tarda, tornaria a la normalitat. I de fet, la matinada de dilluns a dimarts, el servei va ser restablert, però només per unes hores.

A la mateixa hora de la fallida del primer dia, les Blackberry van tornar a fallar i la rèplica va ser major ja que la índia, Brasil, Xile i Argentina també van rebre l’error. Aquest cop a més, en alguns casos es mostraven fallides en la línia convencional i alguns dels usuaris no podien enviar i rebre correctament missatges de text o realitzar trucades. De moment, l’error continua i milers d’usuaris arreu del món segueixen sense poder fer servir els seus smartphones com ho fan habitualment.

Aquesta gran fallida, ha provocat un descens en les ventes i en els preus d’aquests dispositius. Si el gegant de la poma ja feia temps que estava fent ombra a la mora, amb aquest fet, l’ombra s’està fent més gran, i són molts els usuaris de Blackberry que no descarten fer el canvi cap a l’iPhone. Sigui com sigui, aquest col·lapse que encara continua, ha portat al darrere moltes conseqüències. D’una banda, la ràbia i l’ansietat de moltes persones en veure que els seus dispositius no funcionaven, ha deixat veure la dependència que molts pateixen envers aquestes màquines. A més, s’ha vist que fins i tot els millors sistemes poden fallar, tot i que la decepció ha estat molt gran per molts en veure que un dispositiu com Blackberry depèn del servidor intern de RIM i no pot funcionar de manera autònoma.

Com a usuària d’aquest tipus d’smartphones espero que el servei es restableixi en breu, ja que estic pagant per un servei que no puc fer servir. Tot i això, molt em temo que quan els missatges de tot tipus que han estat enviats durant el temps que ha durat l’error i que per tant, no han estat rebuts, arribin tots alhora, es pugui produir un nou col·lapse a les màquines. 

Still thinking different...

Avui el món es llevava commocionat en conèixer la mort d’un dels grans genis dels darrers temps. Steve Jobs, fundador de la gran empresa Apple i dels estudis d’animació Pixar, moria aquesta matinada després d’una malaltia que l’ha fet patir durant set anys.

Creador d’una gran màquina, d’una nova forma de vida sense la qual avui, jo no estaria escrivint des d’on estic escrivint, Jobs va revolucionar el mercat. En els seus inicis, ho va fer amb la creació del primer ordinador personal, i després amb la invenció de l’iPod, l’iPhone i l’iPad respectivament.

A més, un dels seus altres àmbits d’actuació, per molts desconegut, va ser el de l’animació cinematogràfica, creant com a tal, els estudis Pixar. Una de les seves grans fites, va ser posar el seu gra de sorra en la creació del primer llargmetratge creat íntegrament per ordinador, Toy Story.

Però per sobre de tot això, com ja vaig comentar en una altra ocasió, Jobs i el seu treball es van centrar en impulsar a la creació, en incentivar a les persones a fer allò que realment els omple, allò que realment els agrada. Així doncs, no només marxa un guru de la informàtica, com molts l’anomenen, sinó que també se’n va l’impulsor de tota una generació, el creador d’una manera diferent de pensar.

Comunicació o incomunicació?

Molts autors han parlat del nostre segle com “l’era de la comunicació” degut al desenvolupament de noves formes de comunicació personal. Ara bé, personalment, crec que ens trobem en un punt que ens fa ballar entre l’era de la comunicació i l’era de la incomunicació.

Parlo d’incomunicació, perquè no es fa estrany trobar-se entre un grup d’amics en una terrassa o en un bar prenent alguna cosa, i veure que almenys un parell d’ells es troben immersos en un altre món, el dels seus smartphones. I és que aquests petits aparells que es poden encabir perfectament a les nostres mans, han suposat una revolució tecnològica i comunicativa increïble, però alhora, han perjudicat les relacions personals.

Aplicacions per parlar gratuïtament, accés a internet i xarxes socials cada vegada d’una manera més còmoda i ràpida, fan que la necessitat d’estar connectat esdevingui permanent. Per aquest motiu, molts cops ens trobem rodejats de persones amb les que abans ens comunicàvem verbalment sense cap tipus de problema, i senzillament, sense gairebé adonar-nos, les substituïm per aquells que tenim a l’altra banda del teclat.

Personalment, m’incloc en aquest grup de persones que pateixen d’addicció als mòbils. I realment, quan te n’adones de que estant rodejat de persones, segueixes caient en la temptació d’estar “enganxat” a les tecles del teu terminal, ets conscient de que arribarà un moment en que els avenços tecnològics acabaran amb les comunicacions personals i no podem permetre que això passi. Ens hem de plantejar seriosament si realment volem que cada pas endavant que fa la tecnologia sigui un pas enrere per les comunicacions personals.

Com canviar la carcassa de la Blackberry 8520 o com quedar-se sense ungles en l'intent

Fa uns dies, em vaig apuntar a la meravellosa aventura de canviar la carcassa de la meva Blackberry 8520. Semblava una tasca fàcil, però no ho és gens.

A Youtube, podem trobar diversos tutorials on se’ns mostra com fer-ho i, aparentment, sembla complicat però a l’abast de qualsevol persona. Bé, havent mirat aquests vídeos, em vaig disposar a despullar la meva Blackberry, el color negre era molt avorrit i què millor que una carcassa fúcsia brillant per donar-li un toc més divertit.

El primer pas, és el més senzill. Simplement has de treure la tapa que protegeix la bateria. Un cop treta, hem de descargolar dos cargols que es troben a banda i altra de la part de darrera de l’smartphone. Llavors, passem a la part més difícil, desvincular la part de davant de la carcassa del telèfon.

En primer lloc, hem de treure l’adhesiu que protegeix la pantalla. Una tasca fàcil si la teva Blackberry està ben feta. No tan fàcil si et passa com a mi, l’adhesiu conté més pega que la que hauria de tenir. Per tant, no es pot treure, et queda mig aixecada d’un costat, t’has desfet la manicura intentant treure-ho i ara et veus obligat a separar la carcassa amb l’adhesiu posat, una tasca si més no, perillosa.

El proper pas, és també força complicat. Hem de treure la carcassa de la part de davant, però hem d’anar amb compte per no trencar-la i per no fer malbé el plàstic que recobreix els laterals de la Blackberry. Per separar-la, és recomanable ajudar-se d’una pua o un gabinet i així saltarà més fàcilment. Ara bé, s’ha de començar primer per la part de baix, traient la part central de la carcassa que està subjecta per una mena de ganxos. Em refereixo a la part on tenim escrit el nom de l’operador. Un cop treta la part de baix, la carcassa saltarà fàcilment.

Ja tenim la Blackberry desmuntada. Ara, hem de col·locar amb molta cura el nou teclat i fixar la nova carcassa, començant aquest cop per la part de dalt i anant amb molt de compte perquè el teclat quedi fixat i totes les tecles funcionin correctament. Un cop fet això, tornem a fixar els cargols i posem de nou la tapa protectora de la Blackberry.

Sembla fàcil oi? No ho és, i personalment, no recomano el canvi de carcassa. He intentat canviar-la uns 4 o 5 cops, amb l’ajuda de persones diferents. I passant-nos hores en l’intent, no ho hem aconseguit. Ara bé, ahir, una amiga meva, millor dit, un geni, va fer-ho en poc més de cinc minuts. Serà veritat que més val manya que força?

Objectiu aconseguit!