dilluns, 31 de desembre de 2012

2012: Crònica d'un any de pèrdues però també d'il·lusions


Arribats a aquest punt de l’any, quan el 2012 està agonitzant i el 2013 està a punt de nèixer, toca fer balanç dels darrers 365 dies i no hi ha millor manera de fer-ho que en aquest petit espai que tinc en algun lloc de la xarxa. Està clar que el 2012 no ha estat un any fàcil. La crisi, les preferents, els desnonaments, els acomiadaments... han estat algunes de les paraules més escoltades durant aquest últim any, però malgrat tot, som catalans, i no hem perdut aquesta petita flama, aquest petit esperit lluitador que ens anima a seguir endavant.

Ha estat un any de molta dansa, de molts descobriments gràcies a formar part d’una petita gran família anomenada Adagi. Salou, l’Espluga, Sarral, Vilassar de Mar, Capafonts i sobretot Valls, són només alguns dels llocs que hem trepitjat. Però sobretot, em quedo amb Reus, amb poder ballar de nou al Teatre Fortuny i amb haver participat a la sisena edició del Premi Beca Roseta Mauri. Sens dubte, cada sensació, cada moment viscut sobre l’escenari no és intercanviable per res, i espero començar un 2013 carregat de projectes i de molta dansa al costat del Nivell Avançat de l’Adagi.

Manifestació davant els estudis
d'Ona Valls FM en conra del tancament de la ràdio
Però no tot ha estat bo. 2012 ha estat l’any en que hem dit adéu a Ona Valls FM. Víctima de les retallades d’un govern amb majoria absoluta, el 23 d’abril es silenciava el 107.6FM, l’emissora municipal de Valls. Però malgrat tot, el desencís amb el tancament de la ràdio, era la llavor pel naixement d’un nou mitjà de comunicació, l’Infomakis, un diari digital que es presenta amb un esperit rebel però amb una gran dosi de noblesa, dut a endavant gràcies a l’esforç i la perseverança de dos grans professionals.

El 2012 ha estat un any de projectes, d’il·lusions, però sobretot marcat per un virus, 1H92, la història desconeguda de la generació olímpica. 5.52 minuts que ens han donat moltíssimes alegries i moltes ganes de seguir endavant en rebre una menció especial al Festival de Cinema de Sitges, ser projectat al Festival REC de Tarragona i al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Un curtmetratge fruit de l’esforç i el treball de persones amb molta empenta però sobretot, amb molta creativitat.



I no puc fer un balanç del 2012 sense parlar de castells. Aquest ha estat un gran any a nivell casteller i viureu-ho de ben a prop és quelcom que no té preu. Poder veure d’a prop gràcies a Alcover Ràdio, com l’esforç i la dedicació fan néixer una nova colla com són els Xiquetsd’Alcover, et fa veure que els castells no només es basen en tocar el cel, sinó que tenen un gran component social.

Sta. Úrsula'12 la millor actuació de la CJXV
I sobretot, veure que la teva colla “no estava muerta, estava de parranda” és encara un sentiment més gran. El Pati, Sant Joan, La Bisbal, Torredembarra... i sobretot el gran Concurs! Poder viure el meu primer Concurs de Castells i fer-ho al costat de la Joves no té preu! I què dir de la gran Santa Úrsula... completant la millor actuació de la nostra història... Sense paraules. Ara bé, si de tota aquesta temporada m’he de quedar amb un moment, per mi la Diada del 10 de Setembre va significar moltes coses. Vam ensopegar, però tot i així, no vam defallir, vam aixecar-nos completant aquell dia la tripleta màgica i després, vam seguir assajant i treballant de valent per poder arribar a màxims al Concurs i Santa Úrsula demostrant que caure a la Joves, vol dir tornar-se a aixecar. Només espero que el 2013 ens porti molts més castells i aletes vermelles.

De ben segur em deixo moltes coses importants d’aquest 2012 però és que 365 dies són molt difícils de resumir en uns pocs centenars de caràcters. Per això, acomiado aquest any donant les gràcies a tots aquells que en un moment o altre s’han creuat al meu camí i han fet que els moments difícils ho fossin menys, i que les alegries i les il·lusions ho fossin més. Per tots vosaltres i per tots aquells que llegireu aquesta parrafada, us deixo amb “Elements” el meu darrer projecte del 2012 que espero que gaudiu tant com jo he gaudit fent-lo.


Elements (Pràctica 3 Història de l'Audiovisual URV) from M.Arjona on Vimeo.



dimecres, 25 de juliol de 2012

Potser... Benvolgut


I després de molt temps sense escriure, em decideixo a tornar a fer-ho. Hi ha alguna cosa que m’ha impulsat a tornar, una cançó, un tema ja conegut però de qui algú m’ha fet copsar-ne un significat totalment nou.

Quan mirem les coses amb uns altres ulls, potser ens trobem amb quelcom que no esperàvem, amb una sorpresa inesperada que sense adonar-nos, ens afecta més del que pensem. Perquè potser “Benvolgut” no és una metàfora de la infància ni una història de la vida, potser el que vol explicar és la història d’un engany, d’un desamor.

Petites coses, petits detalls insignificants però que et fan reaccionar i et fan veure que a vegades val la pena parar-se i fixar-se en allò que tenim al voltant i que a vegades no valorem suficientment. 



Va por ti...

diumenge, 20 de maig de 2012

La màgia de l'índia


Un grup de set jubilats, cada un per la seva banda, decideix anar a l'Índia per trobar un nou camí a les seves vides. Allà, coincideixen en un hotel on res és el que sembla. Portes que no funcionen, treballadors una mica estranys i un ambient al que no estan acostumats, faran que de bon principi vulguin abandonar el país.

Ara bé, la màgia d’orient no trigarà en captivar-los i cada un a la seva manera, trobarà el camí que desitja. Amb unes imatges i uns plans que recorden gratament a “Slumdog Millionaire”, “El éxotico Hotel Marigold” ens ensenya que mai és prou tard per trobar-nos a nosaltres mateixos. Mai és prou tard per trobar el nostre camí. De fet, molts diuen que quan vas un cop a l'Índia, en tornar, la teva vida canvia i aquest film, demostra que així és.

En conclusió, una pel·lícula totalment recomanable per passar una bona estona. Amb un toc d’humor, i unes imatges totalment fantàstiques, es converteix en un llargmetratge que més enllà de l’argument original, et transporta a la reflexió. 

dimarts, 15 de maig de 2012

Un any després...


Fa un any el poble ocupava el carrer. Imatges de places plenes a gom a gom, i sobretot una imatge, una fotografia simbòlica (dreta) ocupaven els mitjans de comunicació. Es demanava democràcia real, es lluitava per conservar els nostres drets. I ara, un any després, m’atreveixo a dir que estem pitjor del que estàvem. Hi ha més retallades i la generació que puja cada vegada té les coses més difícils. Davant aquest panorama, molts tirarien la tovallola però molts han tornat a ocupar els carrers de la ciutat.

M’agradaria que d’aquí un any poder esborrar aquestes paraules i que realment el canvi s’hagi produït i la democràcia real sigui un fet. Mentrestant però, hem de seguir lluitant per un futur millor perquè “un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent”. 



Un món real...


Algú em va dir fa temps que en créixer me n’adonaria del valor real de les coses. Pensava que m’estava mentint. Ara veig que no és així. Fer-se gran significa veure que a vegades, el món és lleig, els gossos mosseguen i si menges massa gelats, la panxa et farà mal. Créixer és molt més que anar sumant anys, és adonar-te que a vegades les llàgrimes han de ser presents a la teva vida i has d’afrontar-te a situacions que mai haguessis pensat que et tocaria viure.



Crecer es darse cuenta de que la vida no es como quisieras que fuera, todo es mucho más complejo (El Chojin)

dijous, 3 de maig de 2012

El valor de les coses... #noaltancamentonavalls


Hi ha coses que ens pensem que sempre estan allà. No els hi donem el valor suficient perquè sabem que mai marxaran. Però sovint, ens equivoquem perquè les decisions dels que manen poden fer que de la nit al dia tot s’enfonsi. Llavors, quan et volen treure allò que tens, te’n adones del valor que té per tu i que passi el que passi, faràs el possible perquè no t’ho treguin.

#noaltancamentonavalls



diumenge, 29 d’abril de 2012

DIA INTERNACIONAL DE LA DANSA 2012



El 1982 el Comitè de Dansa de l’Institut Internacional del Teatre de l’Unesco va decidir que el 29 d’abril seria el Dia Internacional de la Dansa. Una data establida per atraure l’atenció sobre aquest art per molts minoritari. El dia no va ser escollit a l’atzar si no que és una forma d’homenatjar al coreògraf francès Jean Georges Noverre nascut el 29 d’abril de 1727. Noverre és considerat el creador de la dansa neoclàssica i és tingut com el millor coreògraf de la seva època. 

Des de fa trenta anys, s’organitzen milers d’actes arreu del món per celebrar aquesta data tan important al calendari de tots aquells que estimem la dansa. En el meu cas, aquest any tindré la oportunitat de celebrar aquest dia quatre vegades, havent participat ja a les actuacions que han tingut lloc a Valls i a L’Espluga de Francolí i prenent part a les que es celebraran durant la propera setmana a Vilassar de Mar i Sarral.

MANIFEST DIA INTERNACIONAL DE LA DANSA 2012

"Celebrar la infinita coreografia de la vida a través del temps, a través dels anys, el que queda és majoritàriament l'art. L'art sembla ser el que l'ésser humà deixa als seus hereus – a través d'edificis o llibres o pintures o música. O moviment, o dansa. En aquest aspecte, penso en la dansa com la lliçó d'història més actualitzada, perquè està constantment en relació amb el seu passat més recent i només pot succeir en el present.


La dansa a més, d'alguna manera, no coneix fronteres de la mateixa manera que d'altres arts. Fins i tot quan certs estils intenten limitar-se o treballar dins d'un marc; el moviment de la vida, la seva coreografia i la seva necessitat de fluir: aquests s'imposen ràpidament, permetent certs estils barrejar-se amb d'altres. Tot es  barreja amb tot, naturalment, i la dansa s'emplaça només en el lloc on pertany - això és aquest present infinitament mutable.

Crec que la dansa pot ser una de les formes més honestes d'expressió i l'hem de conservar: perquè quan les persones ballen, pot ser en un espectacle de ballet, una lluita de hip hop, en un espectacle contemporani underground o simplement en una discoteca, es deixen anar, no diuen mentides, no porten màscares. La gent projecta sobre els altres constantment, però quan ballen, potser el que projecten és un moment d'honestedat.

Movent-se com l'altra gent, movent-se amb l'altra gent i veient l'altra gent moure's, podem sentir millor les seves emocions, pensar els seus pensaments i connectar amb la seva energia. És, potser, aleshores quan podem conèixer-los i entendre'ls més clarament.

M'agrada imaginar-me una actuació de dansa com una celebració de la coexistència, una manera de donar i crear espai per a tothom. Tendim a oblidar-nos-en, però la bellesa que amaga una actuació és que és principalment una convergència d'una massa de gent, asseguts l'un al costat de l'altre, tots compartint el mateix moment. No té res de privat, una actuació és una experiència extremadament social. Tots ens hem reunit per aquest ritual, que és el nostre vincle amb l'actuació, el vincle amb el mateix present.

 Per tant, per aquest 2012, desitjo a tothom molta dansa. No oblidar els problemes del 2011, al contrari, atacar-los creativament, ballar al seu voltant, trobar una manera de connectar amb els altres i el món, connectar amb la vida com una part d'aquesta coreografia infinita. Balleu per trobar la veritat i transmetre-la, projectar-la i celebrar-la."

Sidi Larbi Cherkaoui

dimecres, 25 d’abril de 2012

SALVEM ONA VALLS FM!


El passat dilluns, diada de Sant Jordi, havia de ser un dia especial. I de fet, ho va ser, però no en el sentit que m’esperava, al contrari. Una trucada, escoltar “Titanium”, veure qui et truca i no saber que a partir d’aquell moment, tot canviarà.

La notícia em va agafar totalment desprevinguda. “Ens fan fora”. Tres paraules, tres paraules van ser suficients per quedar-me glaçada. Sí, l’Ajuntament de Valls va decidir el passat dilluns al migdia tancar l’emissora municipal de la ciutat, Ona Valls FM, de la que en soc col·laboradora. Indignació, odi, ràbia i sobretot molta tristesa van ser alguns dels sentiments que van inundar el meu cor. Senzillament no m’ho podia creure, no volia assimilar que a partir d’ara, els dimecres a la tarda, la meva vida en general, serien molt diferents.

Sé que degut a la meva implicació personal en l’afer no puc ser totalment objectiva. Tot i això, considero que la decisió de l’Ajuntament de Valls no és justa. D’una banda, les maneres de comunicar-ho als seus treballadors i el fet de no deixar que s’acomiadin de la seva audiència són una demostració clara de com funcionen les coses al lloc que diuen que és bressol casteller. A més, trobo que és una manca d’insensibilitat enorme comunicar-ho justament el dia de Sant Jordi. D’altra banda, penso que el consistori vallenc mai ha volgut apostar per la ràdio municipal, mentre moltes persones la seguien i lamenten profundament la seva pèrdua. Amb la desaparició d’Ona Valls se’n va la veu del poble, l’emissora municipal, la ràdio pública. Que és doncs la democràcia sense uns mitjans de comunicació on el poble hi pugui dir la seva?

Deixant de banda tot això, Ona Valls es més que una emissora de ràdio municipal. Ona Valls és tot un món. Per mi és el lloc on des de fa un any i mig hi tinc uns amics, gairebé una segona família que m’han ensenyat a créixer com a professional, m’han donat infinitat d’oportunitats i sobretot, m’han ajudat en tot moment. I precisament, això va per ells, per aquestes dues persones que han estat allà en tot moment i que m’han ensenyat com és el dia a dia de la feina periodística.

Com he dit al principi, no puc ser objectiva amb tot aquest tema, però crec que hi ha despeses innecessàries a l’Ajuntament de Valls que es podrien evitar i en canvi, s’opta per tancar l’emissora municipal. Molts hi estem en contra. Per aquest motiu, des de la Plataforma Ona Valls s’estan organitzant diversos actes per salvar l’emissora municipal.

SALVEM ONA VALLS FM!            


divendres, 6 d’abril de 2012

Relats de 140 caràcters

En 140 caràcters es poden dir moltes coses. Per aquest motiu i a més, tenint ben a la vora la Diada de Sant Jordi, les llibreries Adserà, Ditec, Roca i Tram; juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de Valls, han convocat un concurs de relats breus (de 140 caràcters) a través de la xarxa social Twitter.

Han sigut molts els vallencs, vallenques i forans que fins ara han anat fent les seves piulades amb el hasthag #stjordivalls per participar en aquest innovador certamen. La participació és oberta a tothom que tingui un compte a Twitter i s’hi poden enviar tants relats com es desitgi fins el dia 20 d’abril. Pel que fa als premis, estan dividits en dues categories, de 16 a 18 anys i majors de 18. Es donaran dos premis en cada una d’elles que constaran de quatre lots de llibres atorgats per les quatre llibreries vallenques.

Deixeu anar la vostra imaginació i escriviu els vostres relats de 140 caràcters per participar al concurs de #stjordivalls!

dijous, 5 d’abril de 2012

Un final... inesperat?

Foto: seriesadictos.com
Ahir a la nit Telecinco va emetre el dotzè i últim capítol de la sèrie “La Fuga”. Era un final molt esperat sobretot després de saber fa unes setmanes que no hi hauria segona temporada. Per aquest motiu, se suposava que amb aquest darrer episodi s’haurien de resoldre tots els dubtes pendents i òbviament, conèixer si la tan esperada fuga es resolia amb èxit.

Es rumorejava que s’havien gravat dos finals alternatius, un pensant en una segona temporada i l’altre pels dotze únics capítols dels que finalment ha constat la sèrie. En aquest sentit doncs, no s’esperaven sorpreses, s’esperava un final tancat. Ara bé, molts dels fans de “La Fuga”, entre els que m’incloc, s’han quedat decebuts després d’aquest tan esperat darrer capítol. D’una banda, han quedat unes quantes trames despenjades, com per exemple com va descobrir Reverte qui era en realitat l’Anna. A més, la darrera imatge de la sèrie, et deixa si més no desconcertat ja que no és el final que t’esperes i et preguntes què passarà amb els protagonistes. Així doncs, en certa manera, et deixa amb les ganes d’una segona temporada.

A les xarxes socials com Twitter no manquen els comentaris que comparen el final de “La Fuga” amb el darrer episodi de “Los Serrano”, producció també de Telecinco i que va deixar a tots els seus fans amb un mal gust de boca en el seu moment. Ara bé, s’ha de reconèixer que si més no, els guionistes de “La Fuga” han aconseguit trencar esquemes i donar a entendre que no tots els finals han de ser feliços.

Com bé comentava fa unes setmanes, sota el meu punt de vista “La Fuga” era una oportunitat per Telecinco de rentar la seva imatge de telebasura però crec que no se li ha sabut treure tot el profit que la idea original presentava. 

dimecres, 4 d’abril de 2012

El nou èxit de Guetta


El que és considerat el millor DJ del món, David Guetta, ens té acostumats a singles on combina a la perfecció totes les seves armes electròniques amb les veus dels millors cantants del moment. Per mostra, els seus últims singles. El darrer d’ells, “Turn me on” té la part vocal a càrrec de Nicki Minaj, a “Titanium” trobem a Sia com a cantant i així en tots els seus èxits.

Ara bé, amb el seu últim single, Guetta ha volgut sorprendre a tots els seus fans tornant als seus origens amb una cançó instrumental, sense vocalista, però que promet ser una de les cançons que més sonin aquest estiu. Es tracta de “The Alphabeat”, tema inclòs en el cd electrònic del seu últim àlbum. És una cançó que comença amb una senzilla melodia de piano però que a mida que avancen els segons, deriva en un ritme frenètic d’aquells que només Guetta sap controlar.

Totes aquestes sensacions, tots aquells sentiments que desperta “The Alphabeat” es poden veure a la perfecció al videoclip del single. A més, també hi apareix la dona del cantant, Cathy Guetta, i els nous vehicles elèctrics de Renault ja que Guetta i la seva dona protagonitzaran la campanya “Enchufa la energia positiva” patrocinada per la marca de cotxes.