Los Nuestros: de menys a més

El passat dos de març Telecinco estrenava la minisèrie produïda per Mediaset juntament amb Multipark Ficción Los Nuestros. D’entrada, el títol despistava, i es presentava una sèrie de ficció, o no tan ficció, on dos nens, el Mario, germà gran, i l’Alejandra, la petita, són segrestats mentre són de vacances a Mali i el cotxe on viatgen amb els seus pares és assaltat per uns jihadistes. Una unitat d’elit de l’Exèrcit Espanyol és l’encarregada d’organitzar l’alliberament dels nens, missió que d’entrada, no serà gens fàcil.

La sèrie està formada per tres capítols, i tot i que a mesura que aquesta anava avançant, guanyava en qualitat, a nivell personal he de dir que el primer capítol em va decebre amb escreix. Si bé la trama t’enganxava de seguida en jugar amb el factor infantil i el thriller del rescat i l’acció, es presentaven escenes monòtones, amb plans massa llargs i un tractament de color que et portava de tons freds a càlids en una mateixa seqüència sense cap coherència. 

Però l’argument et donava ganes de seguir veient la sèrie, i el segon capítol va donar més bones sensacions que el seu predecessor. Les ombres ja no estaven on no havien de ser, i es començava a notar ja una continuïtat en el tractament del color. La trama ja començava a preveure’s en alguns aspectes, i el muntatge començava a adquirir certa acció, aprofitant les facilitats que et dóna el llenguatge audiovisual per crear punts de tensió o misteri i enganxar a l’espectador.

Després d’aquests dos capítols que havien anat in crescendo, no es podia esperar sinó un final ambiciós i de qualitat, i crec que en aquest sentit s’han complert les expectatives. Tensió, acció, rapidesa en els moviments de càmera, més tensió i encara més misteri, i escenes inacabades que obliguen a l’espectador a pensar, a estar enganxat a la pantalla fins al final per saber qui viurà, qui morirà i si la operació rescat serà exitosa. I el final argumental, sens dubte ben aconseguit, però sota el meu punt de vista, amb un excés de sentimentalisme i d’abús de la trama amorosa.

Al meu parer, aquesta sèrie enalteix la figura de l’Exèrcit, i alhora ens fa agafar consciència dels perills que les tasques humanitàries que es duen a terme en països com Mali poden ocasionar. A nivell personal, a mi m’ha fet agafar consciència del risc al que s’exposen les persones que són en aquests indrets i també de la gran tasca que fan els soldats en aquests casos. Ara bé, m’esgarrifa pensar que tot això que a la pantalla és ficció pugui ser real, i potser està passant al moment d’escriure aquestes línies en algun país del que no en sabem ni el nom i nosaltres ho desconeguem. 

És per això, que penso que tot i que mai està de més donar un punt d’amor als productes televisius per tal d’afegir un punt més d’intriga a la trama, en aquest cas, l’amor no hauria d’haver estat l’última escena, l’última cosa amb la que el públic espectador relacioni Los Nuestros. Per tant, tot i que crec que s’ha fet una gran tasca al llarg de la sèrie fent arribar al públic un problema real i per molts desconegut i s’ha fet una gran evolució qualitativa pel que fa al llenguatge audiovisual, potser aquest mateix producte en una altra productora com per exemple Atresmedia, hagués adquirit un caràcter encara més reflexiu sobre la tasca “humanitària” dels soldats i no s’hagués caigut tant en aquesta morbositat o trama amorosa tan típica de Telecinco.