Un sentiment. Una reflexió. Una imatge.

Més d’una vegada m’he preguntat què és la felicitat. Les definicions dels diccionaris mai m’han convençut. A vegades fins i tot em qüestiono a mi mateixa si realment les persones estem fetes per ser felices. Perquè ho faig? No m’agrada veure tristor, crec que ningú gaudeix observant aquest sentiment. Perquè a vegades, mires al teu voltant i el que veus no et fa sentir bé. Vols veure un somriure i no el trobes. Veus cares tristes, sense expressió, híbrides, que et transmeten una fredor que et fa sentir malament perquè saps que aquella persona no és feliç. Et preguntes què és el que es necessita per ser feliç, quina és la clau, qui la té! I al cap i a la fi, quan et pares a pensar, te n’adones que la clau la tens tu. Cadascú té la clau que obre la seva porta de la felicitat. Tu l’obres i la tanques. Si ets capaç de confiar en tu mateix, de creure que dia a dia ho pots fer millor, que et pots superar; pots arribar a ser feliç, pots sentir que ho fas bé, que pots arribar més amunt, que pots aconseguir allò que et proposis. Però si no confies en tu, mai aconseguiràs ser feliç. Sempre et quedarà una buidor al teu interior que t’impedirà aconseguir allò que vols perquè la teva barrera seràs tu mateix. I aquesta és la trampa més difícil d’esquivar.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i per mi, aquesta és la que reflecteix la felicitat en estat pur.