dijous, 23 de febrer de 2012

Estimar i ser estimat

Mentre mirava l’horitzó, li vingueren a la ment tots els moments que havien viscut en aquella petita cala del sud. Havien passat més de dos mesos des que van estar-se una setmana allà, sols, sense ningú que els molestés. Qui els hagués vist els podia haver confós perfectament amb dos nens petits. Perquè això és el que semblaven, dues criatures jugant a estimar-se. Cap dels dos sabia estimar.

Ell volia ser lliure, viure la vida dia i nit i al tornar a casa, tenir-la a ella. Només llavors, quan estaven sols, es donava completament a ella. Ella l’estimava bojament, però no el sabia estimar. Sona contradictori sí, però era la veritat. Contínuament intentava comportar-se com se suposava que ho havia de fer. Havia intentat estimar però o donava massa o massa poc i si una flor no la regues, mor, però si la regues massa, també mor. Aquest era el seu problema.

De mica en mica, la màgia d’aquelles nits d’amor vora el mar es va anar esvaint perquè ell no sempre la necessitava i ella no sabia estimar. No sabia estimar... Hi havia pensat tantes vegades... I ara, estant al lloc on va viure la millor setmana de la seva vida, era conscient de que no podia viure sense ell però per fer-ho, necessitava aprendre a estimar. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada