A vegades, et mires al mirall i no reconeixes el que hi veus. Saps que ets tu, però no ets qui recordaves ser. Has canviat sense voler-ho. Et tornes a mirar i, les llàgrimes comencen a recórrer suaument el teu rostre.
No recordes quin és el moment en que tot va començar a canviar. Quan gires la vista enrere, només ets capaç de recordar aquells temps on tot anava bé i on eres la persona que realment ets. Quin és el proper pas? Realment hi ha un proper pas? És fàcil escollir, o et rendeixes o segueixes jugant.
Val la pena continuar endavant? És necessari arriscar-se a tornar a caure? Et tornes a mirar a través del vidre i veus que aquella persona feliç i riallera ha desaparegut. I vols que torni. N’estàs completament segur, ha de tornar.
Intentes somriure pensant que aquest serà el primer pas per tornar a ser qui eres. Llavors, unes notes musicals comencen a sonar... “ríe cuando puedas y llora cuando lo necesites”.
Sempre tornar, hi ha moments que no ho veus perquè estàs fotut, però sempre torna. Llavors t'adones que has après alguna cosa i que la pròxima vegada que passi reaccionaràs diferent.
ResponEliminaD'això se'n diu aprendre de la vida i fer-se gran!!
Una abraçada
Gràcies per seguir-me! El teu blog també està molt currat, què et va portar fins al meu?:)
ResponEliminaEt fas gran si...però el camí cap a la maduresa acostuma a ser dur!!!!
ResponEliminaAlba! Gràcies pel comentari! El teu blog el vaig descobrir anant de blog en blog! Està genial!