"Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine"

Fa anys que soc una gran aficionada a la lectura i, com a tal, tinc dues normes bàsiques:

1-    No començar a llegir cap llibre si en tinc un altre de començat.

2-    No llegir cap best-seller o cap llibre d’aquells que tothom en parla.

Feia força temps, des del boom Federico Moccia, que no trencava cap de les regles, i ja no diguem, que no les trencava les dues alhora. Ara bé, hi ha hagut un llibre que ha aconseguit trencar les dues normes de cop.

“Si tu em dius vine ho deixo tot...però digue’m vine” d’Albert Espinosa, portava resistint-se a la meva compra des del passat Sant Jordi, però les bones paraules que sentia al meu entorn sobre l’obra, van fer que finalment el comprés. Quan ja portava uns dies damunt de la meva tauleta de nit però, la temptació va poder amb mi, i deixant a mitges el llibre que estava llegint, “El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro, em vaig deixar endur per la força i la passió de la història d’en Dani, un personatge que quan creu haver-ho perdut tot, els moments més màgics de la seva infantesa tornen a ell per fer-li veure que ha de lluitar pel que realment vol.

Una història de retrobaments amb el passat però sobretot de retrobaments amb un mateix. Amb una càrrega emocional realment increïble que recorda en gran mesura a “El laberint de la felicitat” d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, Espinosa ens porta a través d’un viatge que marca una vida però que a més, et demostra que res és impossible, només cal estimar i deixar-se estimar, lluitar i ser valent per trobar la vertadera felicitat. 

[...] Estimar mou i atura mons. Que t’estimin, si tu no estimes, t’acabarà afeblint. [...]