Un "manuscrit" mal aprofitat

“El manuscrito de Avicena” d’Ezequiel Teodoro és una d’aquelles novel·les que promet molt però decep. Sota el meu punt de vista, es presenta amb una gran trama, com “la primera novel·la d’una Al-Qaeda sense Bin Laden” tal com anuncia la seva portada. Ara bé, esperant acció trepidant potser de l’estil Dan Brown, trobes un estil narratiu totalment diferent.

Admeto que al llegir les primeres línies de la història sembla que la novel·la hagi d’enganxar-te, ja que l’objectiu que persegueixen els protagonistes és trobar un manuscrit escrit fa centenars d’anys i que suposa un gran perill per a la humanitat si el seu contingut cau en males mans. A partir d’aquí, molts són els personatges que van passant per la història tot i que el pes principal cau sobre el doctor Salvatierra, l’Alex i en Javier.

Personatges que apareixen i reapareixen durant la trama i flashbacks que ens transporten fins a altres èpoques tot seguint el camí del manuscrit, configuren les 409 pàgines de la història. Ara bé, considero que aquests elements narratius no ajuden a seguir el fil de l’obra si no més aviat, entorpeixen la lectura i seguiment de la novel·la.

Tot plegat una història que es podia haver resolt d’una manera molt més atractiva i que et deixa amb un gust agredolç quan arribes a la darrera pàgina del llibre.