dijous, 19 de gener del 2012

Cara o creu


Va mirar-se al mirall un altre cop. No li agradava gens el que veia i era conscient que totes les ferides, que totes les cicatrius, havien estat causades per ella, perquè no havia sigut capaç de parar els peus a temps. Cada petita rascada, cada petit blau imaginari que veia al seu cos quan es trobava a si mateixa, només era una petita mostra del patiment psicològic que havia acumulat durant aquells anys. El seu rostre havia perdut el somriure que sempre l’havia caracteritzat i els seus ulls havien perdut aquella brillantor que la feia sentir viva. S’havien convertit en dues boles inexpressives que no transmetien res més que no fos tristor i amargura. I el seu cos, el seu bonic cos, s’havia degenerat fins al punt de no ser res més que un conjunt mal format de pell i ossos. Enrere quedava el temps on tots els homes es barallaven per ella. El patiment, les llàgrimes, cada paraula, cada discussió, s’havien clavat en el seu físic com espines que no se’n van. Havia estat incapaç de parar les coses a temps. Havia permès que el seu interior sortís fora i l’acabés enfonsant més encara del que ja estava. I ara, quan després de molt temps donant-se l'esquena a si mateixa, s’atrevia a mirar-se al mirall, era conscient de que allò que veia no li agradava. Es veia ferida, manipulada i enfonsada i volia tornar a ser la persona alegre que era abans de que la seva vida canviés. De que canviessin la seva vida. Sabia però, que si volia fer-ho, només tenia dues opcions i havia d’escollir la correcta. 

2 comentaris: