dimecres, 18 de març del 2015

Los Nuestros: de menys a més

El passat dos de març Telecinco estrenava la minisèrie produïda per Mediaset juntament amb Multipark Ficción Los Nuestros. D’entrada, el títol despistava, i es presentava una sèrie de ficció, o no tan ficció, on dos nens, el Mario, germà gran, i l’Alejandra, la petita, són segrestats mentre són de vacances a Mali i el cotxe on viatgen amb els seus pares és assaltat per uns jihadistes. Una unitat d’elit de l’Exèrcit Espanyol és l’encarregada d’organitzar l’alliberament dels nens, missió que d’entrada, no serà gens fàcil.

La sèrie està formada per tres capítols, i tot i que a mesura que aquesta anava avançant, guanyava en qualitat, a nivell personal he de dir que el primer capítol em va decebre amb escreix. Si bé la trama t’enganxava de seguida en jugar amb el factor infantil i el thriller del rescat i l’acció, es presentaven escenes monòtones, amb plans massa llargs i un tractament de color que et portava de tons freds a càlids en una mateixa seqüència sense cap coherència. 

Però l’argument et donava ganes de seguir veient la sèrie, i el segon capítol va donar més bones sensacions que el seu predecessor. Les ombres ja no estaven on no havien de ser, i es començava a notar ja una continuïtat en el tractament del color. La trama ja començava a preveure’s en alguns aspectes, i el muntatge començava a adquirir certa acció, aprofitant les facilitats que et dóna el llenguatge audiovisual per crear punts de tensió o misteri i enganxar a l’espectador.

Després d’aquests dos capítols que havien anat in crescendo, no es podia esperar sinó un final ambiciós i de qualitat, i crec que en aquest sentit s’han complert les expectatives. Tensió, acció, rapidesa en els moviments de càmera, més tensió i encara més misteri, i escenes inacabades que obliguen a l’espectador a pensar, a estar enganxat a la pantalla fins al final per saber qui viurà, qui morirà i si la operació rescat serà exitosa. I el final argumental, sens dubte ben aconseguit, però sota el meu punt de vista, amb un excés de sentimentalisme i d’abús de la trama amorosa.

Al meu parer, aquesta sèrie enalteix la figura de l’Exèrcit, i alhora ens fa agafar consciència dels perills que les tasques humanitàries que es duen a terme en països com Mali poden ocasionar. A nivell personal, a mi m’ha fet agafar consciència del risc al que s’exposen les persones que són en aquests indrets i també de la gran tasca que fan els soldats en aquests casos. Ara bé, m’esgarrifa pensar que tot això que a la pantalla és ficció pugui ser real, i potser està passant al moment d’escriure aquestes línies en algun país del que no en sabem ni el nom i nosaltres ho desconeguem. 

És per això, que penso que tot i que mai està de més donar un punt d’amor als productes televisius per tal d’afegir un punt més d’intriga a la trama, en aquest cas, l’amor no hauria d’haver estat l’última escena, l’última cosa amb la que el públic espectador relacioni Los Nuestros. Per tant, tot i que crec que s’ha fet una gran tasca al llarg de la sèrie fent arribar al públic un problema real i per molts desconegut i s’ha fet una gran evolució qualitativa pel que fa al llenguatge audiovisual, potser aquest mateix producte en una altra productora com per exemple Atresmedia, hagués adquirit un caràcter encara més reflexiu sobre la tasca “humanitària” dels soldats i no s’hagués caigut tant en aquesta morbositat o trama amorosa tan típica de Telecinco.

dimecres, 11 de març del 2015

JOAN RAVENTÓS DESCOBREIX “LES ENTRANYES D’UNA REDACCIÓ DIGITAL” ALS ALUMNES DE LA URV

Rigor i immediatesa. Immediatesa i rigor. Aquests dos factors van ser els pilars de la conferència “Les entranyes d’una redacció digital” que el subeditor del 324.cat, Joan Raventós, va oferir als estudiants de Periodisme a Internet al Campus Catalunya de la URV el passat dimarts. Durant la xerrada, Raventós va aproximar als alumnes al seu dia a dia i als seus criteris editorials, en tot moment amb aquesta “exactitud extrema” (rigor), i amb la qualitat d’immediat, no distant o separat en el temps o en l’espai (immediatesa).

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la seva nova presència a la xarxa

Joan Raventós durant la seva xerrada a la URV
Raventós va explicar que des del passat mes de novembre, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va decidir reconvertir la seva presència a la xarxa. Per quin motiu? No eren ja suficientment atractives les webs independents de TV3, Catalunya Ràdio o les altres marques de la casa? La resposta de Raventós va ser clara, l’objectiu de tot plegat és “endreçar-ho i reforçar la presència a internet de la Corporació, ja que abans cadascú (TV3, 3/24 etc) tenia la seva pròpia presència i d’aquesta manera ens trobem en una altra dimensió”.

 Ara bé, tal com va explicar, aquesta decisió ha tingut els seus pros i els seus contres, ja que per una banda, s’ha aconseguit l’objectiu de reforçar la presència a internet de la Corporació, però qui coneix la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Qui sap que aquesta marca actua com a "paraigües" englobant totes les marques de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio?

Certament, la majoria de la població desconeix que la CCMA es va crear l’any 2007 a partir de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb l’objectiu de produir i difondre productes audiovisuals que vetllin per la normalització lingüística i cultural de Catalunya. Per tant, no és una entitat que s’hagi creat ara amb l’objectiu d’englobar els mitjans públics catalans sota un mateix paraigües, sinó que és un organisme que fa anys que funciona i que ara adquireix més presència mediàtica gràcies a aquesta reformulació de la xarxa. Ara bé, Raventós destacava que s’està fent un “esforç continu de promocionar cada una de les marques independentment”, ja que tot i que la CCMA està adquirint més força, s’està fent un esforç per mantenir marques com el 324.cat o tv3.cat dins l’ideari col·lectiu.

“Paquets complets d’informació”

Però quina ha estat l’evolució de les webs de TV3 o 3/24 al llarg dels anys? Sempre havien estat iguals abans de la unificació? Raventós va presentar cronològicament l’evolució que han presentat les webs de l’actual CCMA al llarg dels anys, començant l’any 2001 amb TVC online, amb un disseny simple i planer, i anant avançant al llarg dels anys, deixant de banda cada cop més els temes verticals per passar a temes horitzontals que els permetin oferir paquets complets d’informació

En aquest àmbit, en com actuar alhora de publicar les notícies, Raventós tornava a parlar d’immediatesa i rigor, ja que pel format del mitjà, la immediatesa en ocasions obliga al periodista a treballar ràpid i publicar el que sigui, com sigui, i en ocasions sense verificar. Però tal com ell mateix va recalcar, és millor ser els segons a publicar-ho i haver-ho contrastat que no pas ser els primers i cometre una errada.


Exploració de nous llenguatges

Raventós destacava que a més de la importància de treballar amb immediatesa i rigor, per ells era molt important l’ús d’enllaços per complementar notícies i fer-les més atractives de cara a l’usuari. També va explicar que tot i que internet et permet fer un ús més gran del vídeo i l’àudio fent una notícia “todo en uno”, corrien el perill de deixar segons quines coses bàsiques d’internet a banda, i que per tant, no havien de renunciar en cap cas a “explorar aquests nous llenguatges propis d’internet, ja que és molt important donar aquest valor afegit”. 

En aquest context, recalcava que tot i que les notícies més immediates provenen d'agències, hi ha una gran aposta pels continguts propis, propiciada pels avantatges que ofereix la plataforma web, com per exemple poder oferir vídeos més llargs que els que veuríem a televisió. Això sí, sempre amb immediatesa i rigor.

dimarts, 24 de febrer del 2015

Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra per la porta gran

Fa dos dijous es presentava al restaurant Portal 22 de Valls el nou llibre de l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, L'amant xinès. Dijous gras, i no hi cabia una ànima. L’escriptora Montse Palau i el músic d’Els Pets, Joan Reig, privilegiats lectors de la novel·la d’Aritzeta, feien els honors de la presentació, desgranant algunes de les claus de la novel·la i introduint-nos al gènere de la novel·la negra. 

“Una novel·la amb paisatge sonor”
Aritzeta i el seu "amant xinès" omplen el Portal 22 de Valls

De fons, sonaven algunes de les cançons que la inspectora Mina Fuster, protagonista del llibre, escolta al llarg del relat, ja que tal com deia Reig, “és una novel·la amb paisatge sonor”, on la música hi té un pes molt important. La protagonista de la història té com a to del mòbil el Rehab d’Amy Winehouse, una cançó amb un rerefons important en la vida de la inspectora, i que al llarg de la història escolta a artistes com Pharrell Williams o Justin Timberlake. Tot plegat, una forma més d’acostar-nos al nostre present. Reig afegia que en aquesta novel·la Aritzeta retrata un món molt proper, on “reconeixes cada punt del recorregut”. Això és degut a que la història té lloc al Camp de Tarragona, i hi apareixen ciutats com la mateixa Tarragona, Cambrils, Reus o Dol de Llops, el nom que Aritzeta fa servir en la ficció per Valls.

Un entorn proper

Aritzeta supera amb nota el repte de tornar a la novel·la negra després d’haver passat en les seves darreres publicacions per dues novel·les històriques. Amb aquest nou llibre, proper i actual, sense cap mena de dubte, l’autora aconsegueix endinsar-nos en la història tenint ganes d’acabar-la per saber qui és aquest “amant xinès”, però alhora no volent que finalitzi perquè la història ens fa gaudir. Els personatges són propers, alguns tocats per la crisi econòmica i d’altres per la crisi dels 40, i a més, situats en entorns que pels que els coneixem, fan que la novel·la sigui una mica més real. Perquè quin tarragoní no ha passejat per la part alta i ha badat davant els aparadors dels antiquaris? Quin vallenc no coneix el desencant encantador de les vies del tren i rodalies?

L'amant xinès és el retorn a la
novel·la negra de Margarida Aritzeta
En conclusió, L’amant xinès és una novel·la d’intriga, que aconsegueix enganxar al lector des de la primera gamba de Vinaròs fins al darrer dinar al Savoia. Som capaços de reconèixer-hi els fets, les notícies, els llocs i també algun que altre personatge característic. Tot i ser ficció, no seria estrany que algunes de les trames del relat hagin format part de la realitat de Barcelona World o d’alguna trama de corrupció, ja que els detalls i les històries són tan reals, que podrien estar perfectament passant al temps d’escriure aquestes línies. És una història on ningú no és el que sembla, on el teatre té més pes del que ens pensem, i on el lector és capaç de posar-se en la pell de la gran Mina Fuster per intentar resoldre un crim, o tres, i que absorbeix des del primer moment. Havent llegit el llibre és totalment comprensible, (i gràcies a que ho ha fet), que Aritzeta recuperés el personatge de la Mina Fuster del relat breu amb el que va participar al volum col·lectiu Elles també maten. La Mina Fuster era petita per un sol relat, i segueix amb ganes de créixer, ja que Aritzeta prometia que el personatge tindria una continuïtat, no en forma de trilogia però si en dos, quatre o cinc volums.