divendres, 12 d’agost de 2011

Dotze campanades, una sola oportunitat

Escoltava el so del campanar de la ciutat anunciant que ja era mitjanit. Cada dia puntual, des de feia tres mesos, els dotze cops de campana acudien a anunciar-li que molts ja dormien, però d’altres, com ell, no podien fer-ho.
Sentint-se ofegat per la calor que l’envoltava, va decidir deixar-se anar per l’atzar en la tria de que fer durant la llarga nit d’insomni que tenia per davant. Va descartar la lectura i la música, que ja s’havien convertit en habituals durant les darreres nits. Va obrir caixes, remenar calaixos i prestatgeries fins que va trobar quelcom que no esperava.
Un objecte perdut des de feia temps. Ni tan sols sabia que estava entre les seves coses. Pensava que, després de tot, havia oblidat recuperar-lo d’algú que li havia demanat prestat.
Va agafar el disc i el va posar al lector. Tal com esperava, milers d’imatges van començar a projectar-se a la pantalla del seu ordinador. Les llàgrimes van començar a baixar per la seva cara. Records d’allò que creia oblidat, d’una nit màgica que el va marcar per sempre.
Aquella nit, va aconseguir dormir. Aquelles imatges el van fer treure tot el que feia tant temps portava guardat dins seu. Una mena de catarsis interna que el va carregar de l’energia positiva que feia tant temps que anava buscant.
Va alliberar-se d’una càrrega emocional que no el deixava viure. No pensava que reviure aquells moments tan bons però alhora, tan durs, el farien ressuscitar del seu estat d’apatia i ansietat permanent.
Ara però, sabia que havia de començar de zero. Anar pas a pas i no cometre els mateixos errors que abans. Coneixia les seves possibilitats, era conscient de que aquest cop si, ara ho aconseguiria. Donaria el millor d’ell, amb totes les seves forces, amb tot el seu enginy, demostraria el seu talent, i no deixaria que mai més, ningú desprestigiés el seu treball.
 S’havia encès una petita flama dins seu. Una mena de força que l’empenyia a tirar endavant i demostrar al món que mai més ningú el tornaria a enfonsar. El seu moment, per fi havia arribat. Ara li tocava a ell, demostrar el que valia a tots aquells que mai havien confiat en el seu treball.

3 comentaris:

  1. M'agrada molt Marta! és un fragment d'alguna cosa més o només un petit relat? sempre he trobat impossible escriure sobre personatges femenins, però has descrit els moviments d'un personatge masculí de manera impecable... m'agrada!

    ResponElimina
  2. De la xafogor ambiental a la flama interior. Genial!!!

    ResponElimina
  3. David, de moment es queda en això però no descarto la possibilitat de que d'aquí un temps, sigui alguna cosa més! Gràcies nois pels vostres comentaris, me'n alegro que us hagi agradat :D

    ResponElimina