dimecres, 10 d’agost de 2011

Anatomia d'un instant


Un dia qualsevol. Un lloc qualsevol. Un instant qualsevol però no compartit amb algú qualsevol.

Mires enrere, recordes vells temps per avançar cap al futur. Recordes coses, n’oblides d’altres i t’adones que en aquell moment tot era perfecte però no voldries tornar enrere.

Tenies a qui volies llavors però no a qui ara vols. Ells han canviat. Tu has canviat. Tot ha canviat. Al llarg camí de la vida, uns venen i els altres se’n van. Però al mirar al teu voltant t’adones que ara tot és millor que abans. El que ve sempre supera el que ha marxat.

Creies que tot allò mai es podia superar, però a vegades petites grans oportunitats et fan conèixer grans persones. I llavors, quan estàs al mig del carrer, parlant, recordant aquell any que el consideres el millor de tots els que han passat, t’adones que havies oblidat quelcom imprescindible. Aquell any, també vas conèixer persones meravelloses que en aquell moment vas ignorar i que ara, per sort, s’han tornat a creuar al teu camí.

Recordes tot això i et sens lliure, et sens net per dins al adonar-te de com eres i de com ets ara. I segueixes caminant, perquè si no tires endavant, després no et podràs parar a recordar 
el passat. 

4 comentaris:

  1. bien dicho. El pasado solo puede recordarse desde el futuro o al menos mirando hacia él.
    saludos desde el maestrazgomagico.blogspot.com
    RAUL

    ResponElimina
  2. Bona reflexió!!
    Això s'espera, que el que ve sigui millor que el que es deixa sinó malament...

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  3. Unes paraules molt ben trobades. Sempre és bo parar-nos a mirar on erem i on som ara.

    ResponElimina
  4. Es cierto Raul, si no avanzamos, no podremos recordar el pasado! Lluisa! El futur sempre és millor que el passat jeje Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

    ResponElimina