Va mirar el seu rellotge. En menys de 30 segons ella creuaria la porta. No anava errat. Puntual com cada dia, a les 7.37 ella i el seu brillant somriure van fer acte de presencia.Seguint la rutina, va apropar-se al cambrer i va demanar-li un cappuccino amb molta xocolata i poc cafè.
Era dimecres i per tant, regalant-li un somriure, a continuació s’acostaria al venedor de loteria de l’entrada i li compraria qualsevol número acabat en 15.
Mentre guardava el número al moneder, vermell estampat amb petites flors blanques, va seure a la taula de sempre. Va compartir unes breus paraules amb l’amo del local i va començar a passar les pàgines del diari d’aquella manera que tant el captivava. Lenta i finament, cada cop que els seus dits tocaven el paper, ell imaginava que acariciaven el seu cos.
El moment clau s’acostava. Ara, ella aixecaria el cap de les pàgines en blanc i negre per dirigir-li un somriure. Un somriure que ell cada dia agafava i se’l guardava al fons del seu cor.
A continuació, ell baixava el cap en un gest de vergonya conscient. I, com cada dia, quan tornava a alçar la vista, ella ja no hi era. Llavors, es preguntava si era real o simplement era producte de la seva imaginació. Eren les 7.49.
Restava tot el dia amb aquesta incògnita al cap, però, quan el dia següent, a les 7.37 ella tornava a aparèixer per la porta, era conscient durant 12 fantàstics minuts que era real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada