"Dance is to express, not to impress"

Què vol dir ballar bé? Tenir una bona tècnica, amb un cos perfecte i unes cames espectaculars? O ballar bé vol dir saber expressar, saber transmetre quelcom amb els teus moviments?

Personalment, soc partidària de la segona teoria. Un ballarí pot ser perfecte, fer unes pirouettes i uns fuettes espectaculars però ser totalment híbrid i no transmetre res. Després de més de disset anys ballant, me’n adono de la importància que té la expressió en un bon ballarí, sigui en la disciplina que sigui.

Una ballarina pot estar interpretant el Llac dels Cignes amb una tècnica perfecta però no transmetre res, en canvi, una altra persona, interpretant la mateixa variació, pot no tenir uns peus i una tècnica perfectes però transmetre uns sentiments que et fan posar la pell de gallina. Ara bé, estar clar que el ballarí perfecte seria fruit de la combinació d’ambdues característiques.

Tot i això, hi ha un tret que trobo que és encara més important per a un bon ballarí. Quan estàs veient a algú ballar, no hi ha res millor que veure que aquesta persona gaudeix fent el que fa. Transmet alegria pel seu treball però alhora una sèrie de sentiments que acompanyen la peça que està interpretant.

A mode d’exemple sobre el que he dit, us deixo dos vídeos. Per vosaltres, quin dels dos transmet més? Jo ho tinc molt clar!

I per posar fi a aquesta entrada, em faig pròpia la frase d’un gran amic a qui avui dedico aquesta petita reflexió per tots els moments que junts hem gaudit ballant. “Dance is to express, not to impress”.

Obres d'art transformades en absència

Podrien existir “Las Meninas” sense les menines? Ens podem imaginar “El 3 de Maig de 1808 a Madrid” sense personatges, només amb una ínfima llum i amb un rastre de sang al terra?

Sembla realment impossible que pugui existir quelcom semblant, però José Manuel Ballester, Premi Nacional de Fotografia 2010, ha aconseguit transformar aquestes obres d’art fent que el buit i l’absència en siguin els principals protagonistes. Aquesta acció, dona un nou significat a aquests quadres que estan considerats imprescindibles en el món de la història de l’art.

Ja ho va fer l’any 2008, amb l’exposició “Espacios Ocultos” on va seleccionar mitja dotzena de quadres d’entre els segles XVI i XVII exposats al Museu del Prado de Madrid per donar-li’ls el seu propi significat. Un dels seleccionats va ser “El Jardí de les Delícies” d’El Bosco que ell va transformar en “El Jardí Deshabitat”.

"El Jardí de les Delícies" El Bosco (1480-1490)

"El Jardí Deshabitat" José Manuel Ballester (2007)

Ara, està treballant en les seves noves obres entre les que es troben el famós retrat de la família de Felip IV i la immortalització dels afusellaments a la Muntanya del Príncep Pío. Haurem de seguir de ben a prop l’obra de Ballester per descobrir el significat d’aquestes transformacions en les obres d’art. Segur que cadascú troba la seva pròpia interpretació a aquests buits, a aquesta absència de coses.

El castell de la vida

De sobte, tot sembla enfonsar-se al teu voltant. Tot allò que semblava importar-te, tot allò que tenies s’ha fos, ja no hi és. Només queden les engrunes d’un passat que tens ganes d’oblidar. Penses en marxar, en deixar-ho tot. Però saps que aquesta no és la solució.

Prens una decisió. T’aixecaràs i sortiràs endavant. Amb coses noves, amb projectes nous, però sempre amb els teus. Perquè la vida és això, caure i tornar-se aixecar.

Com un castell que fa llenya però amb força, equilibri, valor i seny, torna a alçar-se. Perquè tu ets el castell i totes aquelles persones que t’envolten, que fan que la teva vida sigui especial, són la teva pinya. Ells són els que t’ajuden a sortir endavant. A treure les forces d’on sigui per tornar a pujar. I quan tornes a ser dalt, quan fas l’aleta un altre cop, sents que gràcies a ells has arribat on ets. Llavors, tots aquells moments de por, de tristesa, s’esvaeixen per donar lloc a un gran cúmul de felicitat.

Perquè el que realment importa, és tornar a aixecar-se. I sempre, fent pinya i amb una mica d’esforç, t’acabes aixecant!

Vull dedicar aquesta entrada a totes les persones que fan que la meva vida sigui especial. A la meva pinya, gràcies!

“Els Xiquets de Valls: Història, sentiment i rivalitat”

Valls, capital de l’Alt Camp. Valls, ciutat de cultura. Valls, ciutat d’història. Valls, ciutat de tradicions. Valls, Bressol Casteller. Valls, ciutat de major rivalitat castellera.

Les dues colles castelleres vallenques han creat un model a seguir. Han estat pioneres en la història i han ajudat a donar l’impuls que calia perquè el món casteller fos tal com el coneixem avui. Però aquests passos tan importants, no s’haurien pogut dur a terme sense la rivalitat característica de les dues formacions.

Rosats contra vermells, vermells contra rosats han lluitat any rere any per fer la torre més alta, per superar-se a ells mateixos i alhora superar “a l’altra colla” Una rivalitat, sense la qual no s’haurien arribat a fer castells com els que s’han fet. La lluita per tirar amunt era també una cursa constant amb l’altre colla. La fita històrica va ser però, la Diada de Santa Úrsula de 1981, on les dues colles van dur a la Plaça del Blat el millor que tenien. Gràcies a la força, l’equilibri, el valor, i el seny, la Joves va descarregar el seu primer 5 de 8 i la Vella va descarregar el primer castell de 9 del segle XX.

Dues colles exemplars dintre del món casteller i que per això es mereixen un documental com aquest. Un film a més, guanyador del premi al Millor Documental en la 10a edició del Festival Mercè. “Els Xiquets de Valls: Història, sentiment i rivalitat”, un documental totalment recomanable per entendre aquest feeling, aquest sentiment tan fort que hi ha entre les dues formacions vallenques.

Però si voleu palpar aquesta sensació en directe, no podeu faltar al pròxim derbi vallenc el proper 3 d’Agost, a 1/4 de 9 del vespre a la Plaça del Blat de Valls. Durant la Diada de Firagost, les dues colles vallenques es veuran les cares després d’haver viscut fa poc més d’un mes, una Diada de Sant Joan un tant especial.

Una història d'estrelles estrellades

El món de la música està de dol. Avui, ha dit adéu prematurament, la gran cantant Amy Winehouse després d’una vida de molts excessos. Ja ho deia ella en aquell que va ser el seu primer èxit, “Rehab”, que no aconseguirien rehabilitar-la. Durant els últims temps, no era estrany veure-la beguda o drogada en les seves aparicions públiques. 

Ara bé, no és ella la única estrella estrellada. Molts cantants, grans veus, grans professionals convertits en mites de la música, han mort prematurament després de forts excessos d’alcohol i drogues. I curiosament, molts d’ells han mort a la mateixa edat que Winehouse, als 27 anys, a la flor de la vida. És el cas per exemple de Jim Morrisson, mort als 27 anys per sobredosi o de Jimi Hendrix, mort a la mateixa edat en estranyes circumstàncies.

Aquestes dades, que podrien acumular molts més noms, són igual de curioses com espantoses. Sobta descobrir que persones que ho tenen tot, que tenen un do i gràcies a ell poden tenir tot allò que volen, es deixin endur per una vida de vicis i plaers que arruïna les seves carreres i acaba amb les seves vides. En molts casos es diu que això és degut a la forta pressió a la que estan sotmesos, de manera que aquestes substàncies es converteixen en una mena de via d’escapament.

Esperem que les futures generacions de la música, aprenguin d’aquests “exemples a seguir” i no marxin prematurament com els seus antecessors. En el cas de Winehouse, esperem poder conèixer aviat les seves cançons pòstumes en les que havia estat treballant durant els darrers anys. 

Crònica d'un record

Estàs relaxat, tranquil, sense pensar en res. En un lloc nou, un lloc que promet, on penses aprendre i viure noves aventures. No penses en res, vius el present i et limites a ser tu mateix. Però de sobte, el principi d’una cançó, una melodia coneguda, unes notes que has escoltat molts cops, ho canvien tot.

Et poses tens, no saps on mirar. El cor et va a cent, t’estàs posant vermell. Aquelles notes, abans màgiques, t’evoquen el passat i et porten a recordar aquells dies que ja no hi són. Un passat que creies oblidat però que de sobte retorna a la teva ment. Et mires al mirall. Penses, recordes aquells temps. Milers d’imatges es projecten a la teva ment.

Mentrestant, la música segueix sonant. Aquella música que com moltes altres, portes evitant durant molt temps. Apagues la ràdio quan sona i la saltes quan el mode aleatori del teu iPod te la vol fer recordar. Però ara és diferent. Ara no depèn de tu. No pots fugir. No pots marxar. Has de ser fort i quedar-te allà aguantant. Has de superar el moment. Sentir la música, escoltar-la i deixar tot allò enrere. Perquè la vida continua i amb ella tots els records acumulats formen part del passat. Les segones oportunitats existeixen, però les terceres no. No ho pots llençar tot per la borda per una cançó. Has de continuar allà, seguir lluitant i viure el present com si no hi hagués demà.

Perquè la vida continua i hi ha molt viscut però també molt per viure.