Novel·la negra + Humor = "Benson, un agent especial"

Després de fer una detenció aparentment no gaire important, l’agent especial Benson troba una nota que citava al seu arrestat a un dels clubs més coneguts de la ciutat. Sense dir res a ningú, en Benson acut a la cita desconeixent que està a punt de descobrir els plans del gàngster més perillós de Lugerville.

Una història plena d’acció des de la primera línia fins la última però no només això. La primera novel·la de David Barceló està dotada de quelcom especial que fa que el misteri i l’acció es converteixin en una comèdia espectacular amb referències musicals humorístiques incloses. Tant els seus personatges com la trama en que es veuen immersos tenen un punt irònic i humorístic que fan que aquest sigui un llibre especial, diferent a tots els altres del mateix gènere.

És per tant una obra totalment recomanable per passar una bona estona i per conèixer a aquest autor novell que posa el llistó molt alt amb aquesta primera obra. D'entrada sembla complicat combinar dos gèneres tan diferents com la novel·la negra i l'humor però Barceló aconsegueix mesclar els dos ingredients a la perfecció. 

"El Convidat" de Ryan Reynolds

Matt Weston és un agent de la CIA destinat a Sudàfrica per vigilar un pis franc. La seva feina és avorrida però tot canvia quan una nit, rep la visita del seu “convidat”, Tobi Frost, un ex-agent de la CIA que posseeix un secret molt perillós per la societat. A partir d’aquest moment, li tocarà protegir a Frost i es veurà embolicat en una trama on no tothom és el que sembla.

Tot plegat un bon argument que sota el meu punt de vista, es podia haver resolt en menys de 115 minuts. Potser hi ha escenes d’acció que es fan redundants tot i que la rapidesa amb que les imatges estan muntades i la gran velocitat a la que es canvia de plans, fan que el llargmetratge sigui en certa manera, més dinàmic. Val a dir que sorprèn el tractament que es dona a les imatges, amb colors molt saturats i per tant, gra present gairebé a totes les escenes. D’aquesta manera, veiem les imatges al cel·luloide amb una calidesa especial que en ocasions et fa pensar que el film ha estat rodat fa anys.

En resum, una pel·lícula recomanable però no obligada. Destacar la gran interpretació de Ryan Reynolds com a Matt Weston i el doble missatge que es pot copsar un cop acabes de veure el film. 

A te

Va passar-li la mà per la cara lentament mentre al seu voltant la veu de Lorenzo Jovanotti i la seva cançó omplien l’habitació. A tu que ets únic al món, la única raó per arribar fins al fons. Estaven els dos immòbils, mirant-se cara a cara i dient sense paraules tot allò que tants anys d’amistat els havien privat d’expressar. No calien paraules, les seves mirades entrecreuades eren suficients per expressar el que sentien l’un per l’altre, i Jovanotti els ajudava. Estava a la cua dels desil·lusionats i tu em vas recollir com a un gat i em vas portar amb tu. Per fi havia arribat el moment que portaven anys esperant però cap dels dos era capaç de trencar aquella fantàstica atmosfera que s’havia creat al seu voltant. Tot era perfecte, només els faltava donar el pas, el gran pas. Pren el meu temps i la màgia que amb un sol salt ens fa volar a l’aire com les bombolles. Una mà, una altra mà, una carícia, un petó i dues ànimes deixant-se endur per la màgia de l’amor. A tu que has tornat la meva vida bella fins l’infinit que converteixes la fatiga en un gran plaer.

A te. 

Estimar i ser estimat

Mentre mirava l’horitzó, li vingueren a la ment tots els moments que havien viscut en aquella petita cala del sud. Havien passat més de dos mesos des que van estar-se una setmana allà, sols, sense ningú que els molestés. Qui els hagués vist els podia haver confós perfectament amb dos nens petits. Perquè això és el que semblaven, dues criatures jugant a estimar-se. Cap dels dos sabia estimar.

Ell volia ser lliure, viure la vida dia i nit i al tornar a casa, tenir-la a ella. Només llavors, quan estaven sols, es donava completament a ella. Ella l’estimava bojament, però no el sabia estimar. Sona contradictori sí, però era la veritat. Contínuament intentava comportar-se com se suposava que ho havia de fer. Havia intentat estimar però o donava massa o massa poc i si una flor no la regues, mor, però si la regues massa, també mor. Aquest era el seu problema.

De mica en mica, la màgia d’aquelles nits d’amor vora el mar es va anar esvaint perquè ell no sempre la necessitava i ella no sabia estimar. No sabia estimar... Hi havia pensat tantes vegades... I ara, estant al lloc on va viure la millor setmana de la seva vida, era conscient de que no podia viure sense ell però per fer-ho, necessitava aprendre a estimar. 

Dues persones, un sentiment

Negra nit.

Ella. Sola, sortint de casa d’ell. Camina ràpid pels carrers de la ciutat. Sense atrevir-se a mirar enrere. Sent que cada vegada el té més lluny i les llàgrimes comencen a lliscar pel seu rostre. L’estima, ho sap, però es sent menyspreada pels seus continus afanys de superioritat. Ha marxat però és conscient de que embadalida com és, acabarà tornant als seus braços tot i el patiment que això comporti.

Ell. Sol, a casa. Veient des de la finestra com ella camina ràpid pel carrer. L’estima massa com per deixar-la fugir i per això vol dominar-la, vol que sigui seva i de ningú més. Sense ella no és ningú però no pot mostrar-li la seva ànima, ha de ser l’home dur que per ella sempre ha estat. Ha marxat i sap perfectament que en pocs minuts el seu mòbil s’il·luminarà. Serà ella. 

Massa orgullós com per admetre els seus errors.

Massa tova com per negar-li un “t’estimo”.