Un art en silenci

Segons un estudi presentat avui a Barcelona per l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, el sou mitjà d’un ballarí professional al nostre país es situa al llindar dels 800 euros nets al mes. Ara bé, un 48% dels que es dediquen professionalment al món de la dansa ingressen menys de 600 euros mensuals. L’informe també indica que un 40% dels ballarins acostuma a treballar sense contracte.

Aquestes dades no fan si no reafirmar que la dansa és un art poc valorat a Espanya. M’he preguntat mil cops el perquè a un país amb danses populars tan conegudes com el flamenc, la jota o la sardana, la dansa com a disciplina artística professional no ha aconseguit l’arrelament que aquesta ha tingut a altres països europeus i a Amèrica.

Admeto que potser no seré objectiva al parlar sobre aquest tema ja que com molts sabeu, ballo des de ben petita i la dansa és una de les meves grans passions. Tot i això, trobo indignant que la feina dels ballarins sigui tan poc valorada. Per sort, existeixen grans professionals que fan tot el possible per difondre la seva passió i la seva professió, com és el cas de la sèrie Difficult Existence.

Des d’aquí vull animar a totes les persones que estimen aquesta gran disciplina artística a que segueixin lluitant per aconseguir el seu somni. Si tots posem el nostre granet de sorra, un dia o altre, la dansa rebrà el reconeixement que mereix al nostre país.

Desconnexió.

Quan un ordinador es col·lapsa, només cal prémer tres tecles perquè torni a funcionar. CTRL + ALT + SUPR i el seu cicle de vida comença de nou. Però quan una persona es satura, existeix aquest remei?

La vida passa massa ràpid, i quan ens volem adonar, aquell instant meravellós del que volíem gaudir, ja ha passat. Les presses i l’estrès són constantment presents en la societat que ens envolta. Un món on tothom corre per arribar a algun lloc i on a vegades, no apreciem suficientment allò que tenim al nostre voltant. Per comprovar-ho, només cal entrar en un autobús i observar el comportament de les persones. Cadascú va a la seva, capficat en els seus problemes i sense parar atenció a allò que té al seu voltant.

A vegades però, sents la necessitat de fugir de tot aquest soroll, de prémer alguna tecla per desconnectar. Però és tècnicament impossible, el món segueix girant al voltant del Sol sense que puguis fer res per aturar-lo. Però tu no pots respirar, sents una pressió al teu voltant que no et deixa viure i necessites fugir, fer alguna cosa diferent per evitar aquesta angoixa.

I com fugir? Com sentir-te lluny de la pressió? Com allunyar-te de tot allò que t’angoixa? Simplement, t’has de deixar emportar, gaudir de l’aire lliure, escoltar el silenci i, senzillament, estar amb tu mateix, sense pressions, sense mòbils, sense sorolls. Perquè tots, en un moment o altre necessitem desconnectar, estar amb nosaltres mateixos per recarregar la bateria i tornar a començar de nou. 

Cicle de recessió

A vegades, et mires al mirall i no reconeixes el que hi veus. Saps que ets tu, però no ets qui recordaves ser. Has canviat sense voler-ho. Et tornes a mirar i, les llàgrimes comencen a recórrer suaument el teu rostre.

No recordes quin és el moment en que tot va començar a canviar. Quan gires la vista enrere, només ets capaç de recordar aquells temps on tot anava bé i on eres la persona que realment ets. Quin és el proper pas? Realment hi ha un proper pas? És fàcil escollir, o et rendeixes o segueixes jugant.

Val la pena continuar endavant? És necessari arriscar-se a tornar a caure? Et tornes a mirar a través del vidre i veus que aquella persona feliç i riallera ha desaparegut. I vols que torni. N’estàs completament segur, ha de tornar.

Intentes somriure pensant que aquest serà el primer pas per tornar a ser qui eres. Llavors, unes notes musicals comencen a sonar... “ríe cuando puedas y llora cuando lo necesites”. 

Salvats per la música

M’és força complicat donar una opinió contundent sobre el film “Amanecer parte 1”, pertanyent a la saga Crepúsculo. En trets generals, he de dir que em va decebre. M’esperava més de la pel·lícula. Considero que hi ha trames internes que s’allarguen massa i fan que el clímax del llargmetratge es produeixi just al final del film. Clar que hi ha una segona part d’”Amanecer”, però crec que el desenllaç que se li ha donat a la primera part no ha estat l’idoni.

D’altra banda, considero que s’abusa massa dels efectes especials. Si bé és cert que en els altres films de la saga també hi són presents, aquest cop hi apareixen poc dissimulats. A més, els talls entre pla i pla en diverses ocasions són molt bruscos i dificulten el seguiment de la trama per part de l’espectador.

Ara bé, considero que un dels plats forts de la pel·lícula és l’excel·lent banda sonora que acompanya els fotogrames. Amb cançons que ja han estat presents a les altres parts de la saga com “Flightless Bird, American Mouth” d’Iron Wine, les notes musicals d’aquestes melodies, fan que l’espectador entri en ambient més fàcilment. Un dels altres punts forts del film, és la caracterització dels personatges, extremadament realista, com en el cas del personatge de Bella.

En general, està bé si ets un gran fan de la saga o dels protagonistes perquè t’encantarà. Ara bé, si esperes veure quelcom amb contundència, probablement et decebi, però es salvarà si ets un gran amant de la música ja que quedaràs encisat per la seva banda sonora.  

Els castells tornen a la gran pantalla

Avui s’estrena oficialment als cinemes de casa nostra la pel·lícula “Enxaneta”, produïda per TV3 i dirigida per Paulí Subirà. Partint de la gravació en 3D del Concurs de Castells de Tarragona de l’any passat, l’objectiu d’aquest film és fer arribar al públic els valors del món casteller a través dels mitjans audiovisuals.

Ara bé, a aquest documental, un dels primers del país rodat íntegrament en 3D, s’hi afegeixen les imatges d’altres diades a Valls, Vilafranca i Terrassa, on es van assolir castells especials (com el 2de8 net) i on es van viure moments emocionants, com l’ascens d’una nova colla a gamma extra. Les veus, no podien ser d’altres que les dels protagonistes. Com bé diu el títol, la canalla hi pren un paper especial però també hi apareixen els testimonis de grans castellers, com Helena Llagostera, ex cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls, o Llàtzer Magrinyà, cap de canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.  Tot i això, no tothom està content ja que sembla ser que no totes les colles hi apareixen representades de la mateixa manera.

Haurem d’esperar a veure aquesta pel·lícula als cinemes per comprovar-ho, però de ben cert que l’emoció està assegurada ja que només en escoltar el tema principal del film, a més d’un (m’incloc) se li posen els pèls de gallina. Espero tenir ben aviat l’oportunitat de gaudir d’aquest nou documental casteller per poder-vos fer arribar la meva opinió sobre el mateix.

Més de 200 anys de Patrimoni

El 16 de novembre de fa un any a les 15.50h, tots els presents a la Plaça del Blat de Valls esclataven en crits d’eufòria en conèixer que els castells eren proclamats oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. En una celebració multitudinària on es va poder seguir en directe el nomenament oficial des de Nairobi, tot Valls s’unia a la Plaça Bressol dels castells per celebrar aquesta data històrica.

Un any després, el sentiment d’orgull cap a tots aquells castellers que fa més de 200 anys van lluitar per fer tirar endavant aquest gran moviment cultural, segueix present a la ciutat. Per aquest motiu, per homenatjar a tots aquells que en un moment o altre han format part del fet casteller i per commemorar un any d’aquesta data històrica, l’Ajuntament de Valls ha volgut retre homenatge de nou als seus Xiquets.

Ha estat un acte petit, on hi han assistit les màximes autoritats vallenques així com alguns representants de les dues colles castelleres de la ciutat. Després dels parlaments corresponents, l’alcalde de Valls, Albert Batet, juntament amb el president de la Colla Joves Xiquets de Valls, Josep Fernández, i el president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, Josep Solé, han descobert la placa commemorativa realitzada per a l’ocasió. Situada al mig de la Plaça, amb la inscripció “km 0 del món casteller”, el seu objectiu és recordar que fa més de 200 anys, els carrers i les places de la ciutat van ser testimoni del naixement d’aquest gran fenomen cultural que des de fa un any, és Patrimoni de la Humanitat però des de fa més de dos segles, és Patrimoni Vallenc.

Podeu veure més fotografies de l’acte fent click aquí.  

"Difficult Existence": una nova manera de viure la dansa

En moltes ocasions es diu que la dansa és una disciplina oblidada al nostre país. En part, és cert, ja que rep poc coneixement professional. Ara bé, les persones que estimem aquesta forma d’art, ens dediquem a ella en cor i ànima i intentem recolzar tots els projectes que es duen a terme al seu voltant.

Per aquest motiu, us vull parlar de Difficult Existence, la primera sèrie espanyola de dansa online. Creada per Duke Andreu i realitzada per Boris A. Lenhardt, es presenta com una nova forma de fer conèixer la dansa al nostre país.

Està estructurada en capítols mensuals que duren uns 10 minuts aproximadament i que endinsen a l’espectador en la part més profunda dels personatges, la seva pròpia manera de viure la dansa. Per veure cada episodi de la sèrie, hem d’entrar a la seva pàgina oficial, o bé veure’ls a través de Youtube o Vimeo.

Val a dir que darrere d’aquest projecte hi ha uns grans professionals. Per una banda, les tècniques de muntatge utilitzades per dotar la sèrie de més sentiment, són realment fantàstiques. Ara bé, si una cosa he de destacar, és els grans ballarins que demostren un domini perfecte del seu cos i dels diferents estils de dansa, sobretot de Hip-Hop, que apareixen a la sèrie.

Fa just una hora s’ha estrenat el segon capítol de D.E. Sota el meu punt de vista, molt millor que el primer, molt més emotiu i expressiu. Si no ho heu fet encara us recomano de tot cor que entreu a la pàgina de Difficult Existence i comenceu a gaudir d’aquesta fantàstica sèrie!

La "brillantina" torna a la ciutat comtal

A partir d’aquesta nit i fins el 22 de gener de 2012, podrem tornar a gaudir de Grease, el Musical, a la capital catalana. Ara bé, la sorpresa bé donada perquè si el 2006 va ser el Teatre Victòria de Barcelona el que va acollir aquesta producció, ara un nou espai serà l’encarregat de portar als espectadors fins a l’escola Rydell. L’espectacle es representarà a la cúpula del centre comercial Las Arenas de Barcelona, que ha estat transformada especialment en motiu de l’estrena de l’obra.

La producció torna a la ciutat comtal de la mà dels qui ja van ajudar a impulsar-la fa cinc anys, Joan Lluís Goas com a productor executiu, Coco Comín com a directora i coreògrafa i Manu Guix com a director musical. Ara bé, es presenta un espectacle amb moltes novetats. D’una banda, la seva duració és més curta. A més, se’n podran gaudir de funcions especials en català i s’hi han afegit algunes cançons que no apareixien en la primera versió. Pel que fa a l’elenc, trobem cares ja conegudes, com la cantant Edurne, que continuarà interpretant el paper de Sandy, però també s’han incorporat cares noves que de ben segur portaran a l’escenari tota la seva energia per fer-nos passar una bona estona.

Pels qui no puguin gaudir de l’espectacle a la capital catalana, aquest es traslladarà al Teatre Coliseum de Madrid a finals de febrer de 2012. A continuació, realitzarà una gira per Espanya, sense descartar que torni a la capital catalana per Nadal de l’any vinent.

Pels dubtosos que no saben si anar-la a veure, vaig tenir la oportunitat de gaudir del musical el 2006 al Teatre Victòria i realment és una producció que val la pena. Amb una posada en escena que et transporta fins l’escola americana on té lloc la història, és una parada obligada pels amants del teatre musical. No deixeu escapar aquesta nova oportunitat de gaudir de Grease!